De vegades ( o potser sempre?) hi ha històries que és millor deixar-les quan arriben al seu punt àlgid, i no indagar massa com han transcorregut després d’ell. I l’historia del petit Ivan Mishukov que, a la Rússia de Boris Ieltsin , va saber trobar en una gossada la humanitat que mai no havia trobat entre els humans, potser pertany a aquesta categoria. A les acaballes del passat estiu, quan la Sala Fènix va obrir temporada amb aquest mateix espectacle que ara gairebé la tanca i sobre el qual anava jo a escriure una peça informativa , vaig recórrer a la viquipèdia, per saber què se n’havia fet d’aquell nen del qual n’havia tingut una primera noticia quan Pol López el va interpretar en un espectacle de Pau Carrió gràcies al qual es va “consagrar” com a actor .I llavors vaig saber que el petit Ivan tan maltractat per una infància de la qual Dickens n’hagués sabut fer una bona novel·la si la criatura hagués nascut al Londres de l’època victoriana, es trobava ara fet tot un soldat en la trentena al servei de la Rússia de Putin. Quan encara no havien transcorregut sis mesos des de l’inici d’una guerra d’Ucraïna que va camí d’eternitzar-se, ja podeu imaginar-vos la mena d’associacions i especulacions que em van assaltar llavors. I si el nen desvalgut, s’havia transformat ara en una màquina bèl·lica capaç de deixar al seu pas altres nens tan desvalguts i necessitats de l’aixopluc que pot proporcionar un gos com ho havia estat ell mateix? No és sovint la història de la humanitat una mena de “loop” que reprodueix fins a l’infinit aquesta mena de paradoxes?
Bé: millor no esbrinar-ho. Millor quedar-se amb la imatge infantil d’aquest Ivan al qual l’autora britànica Hattie Naylor va convertir en protagonista d’una de la cinquantena d’obres radiofòniques per a la BBC que porta escrites fins ara. Tot i que cap d’elles hagi assolit la repercussió d’aquest text que va traspassar de seguida els límits d’un estudi de ràdio per tal de saltar als escenaris en forma d’intens monòleg ple de dolorosos lladrucs. Un monòleg brillantment estructurat , per tal de fer-nos sentir la brutalitat a la qual s’enfronta el petit Ivan . I per tal de recordar-nos la manera com un nen o qualsevol adult sobreposat per les circumstàncies, és capaç d’oblidar per un moment la misèria del present i la incertesa del futur, mentre acaricia el pèl blanc d’una gossa que, també durant un instant , et pot semblar que s’ha transformat en una mena de mare protectora. Un bon monòleg ( a estones, excel·lent) no exempt, això sí, dels seus trucs sentimentals lleugerament forçats, de les seves idealitzacions un xic excessives, i de les seves febleses dramatúrgiques , evidents per exemple en aquells fragments que sonen una mica repetitius, o en un final al qual li manca força dramàtica, tot i sobrar-li alhora un punt d’efectisme.
En qualsevol cas, un text notable que suposa, alhora, un vehicle ideal per tal que un jove actor ple de recursos , sàpiga transformar-lo en un excel·lent aparador de les seves possibilitats interpretatives. Això és el que va passar al seu moment amb Pol López. I és alhora el que passa també amb un excel·lent Pau Rosell que, si la memòria no em traeix, es mou per un territori interpretatiu ben diferent a aquell pel qual deambulava en Pol. L’acurada direcció de Xavier Boada, mentre omple l’escenari de ben mesurades ombres i ben simbòliques sabates, aconsegueix que Rosell no perdi mai aquella espurna de fràgil esperança pròpia d’una mirada infantil, mentre alhora els seus ulls es van omplint d’una amargor cada cop més desesperançada, i la gestualitat del cos expressa la seva punyent vulnerabilitat. Rosell ofereix una potent actuació que de forma molt puntual, pot caure en algun moment en l’accent sobredimensionat. Però que fins i tot quan ho fa, deixa en evidència el seu gran potencial interpretatiu: ells solet, ja justifica sobradament una visita a la Sala Fènix que ens permet alhora recuperar un valuós text transformat en gran èxit internacional.
