Davant la transcendència del dia a dia polític (i les petites o grans jugades per afeblir l'adversari) Marc Rosich treu la seva cara més fstiva. Sense manies, fannuamena de comèdia musical que no fa intel·ligents ni permet descobrir vergonyes mirant al mirall de l'escena però que oxigena. Les metàfores fosques i doloroses queden per a uns altres muntatges. Com a N&N (espectacle inspirat en l'amenaça de Núñez i Navarro de fer fora la Sala Beckett de Gràcia, com al final es va produir), Rosich parteix d'un fet dramàtic per fer-ne una farsa amb tota la salsa que un s'hi pugui imaginar. L'obra s'emmarca en la línia de comèdia un punt gore, de novel·leta de misteri previsible però divertidament patètica com The feliuettes o Cobi, Curro Naranjito. Es faci creure el que es vulgui, tothom disfruta d'un bany calent relaxant d'escuma amb bombolles. Aquest espectacle convida a aquest tipus de festa dels sentits, atrevint-se a cantar a través d'un fil musical (el signa la Clara Peya més petardera de la seva trajectòria, probablement).
La peripècia, ja d'entrada molt estúpida, va fent-se més i més grossa. Jugant amb els tòpics a favor. Sense manies. El disbarat pren grans proporcions en la petita Sala Flyhard. Tot està molt mesurat perquè el públic entri en el joc que també diverteix els actors, provocant-se i jugant a uns personatges caricaturitzats a l'extrem, amb tota la voluntat. La farsa està servida. El gran teatre del món mostra les seves baixeses humanes, els crims que tothom amaga sota l'estora de la dutxa. I, a la bestiesa de l'escena dins del jacuzzi (sense aigua) hi contrasta la descoberta de les dues noies que es reconeixen unides pel destí de la literatura de Ramon Llull. Una divertida picada d'ullet a una altra versió (aquella, amb una voluntat d'ensenyar valors al públic infantil: Renard o el llibre de les bèsties).
El grand guignol és tant desmesurat que fins i tot els líders polítics més excèntrics no s'hi veuran reflectits. Els supera. Potser, fins i tot, envejaran, aquesta capacitat de sobreposar-se i de resoldre els conflictes (fragmentant-los part a part) i enterrant-los pels jardins de la família adinerada.Aquesta farsa política coincideix (en cartellera, també) amb la versió d'Els Ocells de La Calòrica, una peça estripadament divertida que s'ha desmarcat d'un discurs revelador. els banys d'escuma poden afartar. Però fer-se'n un, només pel plaer de la novetat i de la decisió d'enriolar-se sense remordiment de consciència acaba sent més sa que la lectura d'un tractat de Maquiavel.
