Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1985) és un clown tastaolletes. Espectacles teatrals, espectacles de pista, música, televisió, ràdio... Sembla que li agrada anar d'un registre a un altre, experimentar, jugar amb l'atzar i deslliurar els espectadors del tòpic que puguin tenir del “pallasso”.
Des del 2006, quan va crear la pròpia companyia —tot i que familiarment ja venia del món de l'espectacle i el teatre de titelles— ha estrenat set espectacles de registres diferents: «Sketchofrenia», «Flirt», «Marabunta» (aquest tres, més excèntrics); i «Trau», «Pluja» i «Calma!» (més escènics); i el més recent, «Jaleiu», amb molta música “marabuntanesca” i molta gresca, un espectacle que té a hores d'ara en gira, que va fer una breu temporada al Teatre Victòria i que ha inaugurat la Mostra d'Igualada 2021.
A més, Guillem Albà ha estat un dels impulsors de la celebrada versió de «Canto jo i la muntanya balla», la novel·la d'Irene Solà, a la Biblioteca de Catalunya, i ha fet de conductor del programa de TV3, «Celebrem!» o ha passat per l'experiència linguotelevisiva d'«El llenguado», un programa acompanyat d'una de les germanes Sey.
Com que Guillem Albà és amant de la improvisació, podria ser que el «Jaleiu» que algú hagi vist en un escenari no sigui ben bé el mateix «Jaleiu» que vegi en un altre escenari. A la Mostra d'Igualada —per cert, funció presencial i també digital en directe—, el guió de base s'ha mantingut, però les circumstàncies epidemiològiques i l'eufòria d'un relatiu retorn a la normalitat han marcat bona part del xou.
L'orquestra, o la fanfàrria, si voleu, de la Marabunta té una part molt important en el desenvolupament de «Jaleiu» perquè alguns dels números no serien possibles sense la seva participació. Els músics es converteixen també en intèrprets, al voltant del protagonista, el mateix Guillem Albà, que es multiplica en més de mitja dotzena de caricatures per donar pas a situacions de clown, situacions grotesques, moments entranyables o jugades picaresques.
És especialment remarcable el gag —o el “número”, perquè Albà dedica el temps que calgui a cadascuna de les accions— del comandament a distància i el control de tots els músics, un treball de moviment i coordinació meticulós, de congelats, pauses i plays que l'acosten a la dansa, en aquest i altres gags on s'intueix el paper coreogràfic d'Ariadna Peya, amb qui Albà ha col·laborat sovint, així com amb la compositora Clara Peya.
Més de registre de pista —portat a l'escenari— és el gag de les crispetes que passa de la paperina individual malabarista a una paperina gegant amb conseqüències imprevisibles per a la moqueta i les butaques del teatre.
El més sonat com a intèrpret és el gag del policia fatxenda, que sembla inspirat en la policia de l'època trumpista nord-americana, un individu de panxa ampla, revòlver en mà i placa de xèrif que es permet unes seqüències de tir al “globus” i, en un altre moment, un joc de carambola que posa a prova els efectes de so i la destresa de cadascun dels intrumentistes.
Encara hi ha temps per a un gag d'un líder de partit polític amant del pa bimbo i la boca plena, o un mix musical de la troupe, o un número de percussió corporal sense instruments dels músics, fins al pallaso “party men”, amb pastís de nata esclafat al rostre d'una presumpta voluntària amb aniversari feliç, o la fugaç imitació del cantant Freddie Mercury.
L'espectacle «Jaleiu» està pensat per a espectadors de totes les edats, pel seu caràcter musical i clownesc, però Guillem Albà l'adapta a cada auditori, com ha estat el cas de la inauguració de la Mostra d'Igualada, amb una platea bàsicament d'adults, representants institucionals i seguidors professionals de la veterana Mostra de Teatre Infantil i Juvenil que té com a epicentre la comarca de l'Anoia des de fa més de trenta anys.
Però Guillem Albà no clava queixelada a la jugular, ni posa el dit a la nafra, com fan alguns presentadors de gales que tenen els polítics en el seu punt de mira. Potser perquè el temps que vivim és el que mana i el mal de tots no vol soroll. Per això el pallasso de Vilanova i la Geltrú tendeix a la bonhomia, a la ingenuïtat i a escampar felicitat de la mateixa manera que escampa crispetes. I tot plegat, després de tant de «Jaleiu», tancat amb unes notes finals d'ukulele que, com aquell qui canta, els mals també espanta. (...)
