José y la Barcelona disidente

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Lalinea, companyia resident del Teatre Lliure aquesta temporada, està elaborant un recorregut per descobrir la Barcelona de la dissidència sexual i de gènere dels anys 70 i 80 del segle XX. Al març, durant cinc dies podreu assistir al seu procés de treball. 

Partint de la història real de José Tenorio, aquesta ruta vol explorar els aspectes que més convulsionen, revolucionen i acaben formant el col·lectiu LGTBI+ tal com el coneixem ara. Un exercici de memòria col·lectiva per reconstruir la identitat del José a partir de testimonis personals.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: José y la Barcelona disidente

19/03/2021

Obrir la memòria trans de la ciutat

per Jordi Bordes

Podria considerar-se una altra mirada a la reivindicació trans. A l'evidència que les lletres edulcorades pel franquisme de la copla tenien un doble sentit molt picant a la Barcelona del Paral·lel. Aquesta és la descoberta de la companyia La linea que, arran d'un parell de fotografies d'un nebot d'Úrsula Tenorio (dramaturga i directora i actriu) intenten descabdellar el fil. I construir-hi memòria. La que no es van atrevir a reconèixer o descobrir els familiars de José ni (potser, fins i tot) ell mateix quan s'amagava en una masia apartada perquè la seva malaltia no fos comentada pel poble natal, on va voler anar a morir.

La temàtica trans continua sent un tema que desperta molta empatia, perquè són els testimonis els que exposen les seves contradiccions, les seves frustracions. Des de Trans (més enllà) de Didier Ruiz, al Tránsitos de La Gleva o el Limbo (molt més íntim) de Les Impuxibles.. Però l'ambigüitat sexual també flirteja en altres pecs com la d'Ocaña, reina de las Ramblas o Paquito forever, per citar dos casos concrets. Són treballs en què la dificultat de viure la sexualitat obertament porta a una dissidència personal i social. Lalinea hi entra en els dos tabús. I prova de treure'n l'entrellat. I no desaprofita extraordinàries coreografies del cabaret de lluentons en el que els agradaria viure eternament.

La peça està en procés. És probable que, a mesura que vagin ampliant el coneixement de José Tenorio a la Barcelona de la transició (la ciutat en la que se sentia lliure) tingui notables transformacions. En l'assaig ageneral s'obrin sovint les preguntes a públic, com si fos en un espoectacle de revista del Paral·lel amb prou pudor per no ofndre ningú, atenent cada resposta i agraint-la. Ho fa molt sa i horitzontal. Esperem que quan agafin les tisores per tensar l'espectacle en la versió defnitiva hi deixin aquests espais d'aire, perquè ajuden molt a concebre la soledat d'un trans (als anys setanta i, segurament, també ara) i a comprendre que la dissidència i el dret a viure com es vulgui el propi cos no està renyit amb un cert aire d'exhibicionisme escultural.

El final, per cert, (dir-ho tot sense ni una paraula) genial, de postal!