Ocaña, reina de las Ramblas

informació obra



Direcció:
Marc Rosich
Autor:
Marc Rosich
Músics:
Marc Sambola
Direcció Musical:
Marc Sambola
Intèrprets:
Joan Vázquez
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Vestuari:
Joana Martí
Caracterització:
Txus González
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Producció:
Òpera de Butxaca i Nova Creació
Sinopsi:

Ocaña, performer i activista transgressor, icona de la resistència creativa i underground de Barcelona durant els darrers anys de la dictadura franquista, va morir tràgicament el 1983, en una cercavila al seu poble natal de Cantillana. La disfressa de sol que vestia, i que ell mateix havia confeccionat, es va encendre i li va provocar cremades mortals per tot el cos.

Precursor de tota una manera de viure i d’entendre el món, torna a Barcelona per explicar de nou la seva història. De la mà de l’actor i cantant Joan Vázquez i de la guitarra de Marc Sambola, retem homenatge a Ocaña en un recital teatralitzat a ritme de copla.

Marc Rosich ha confegit una dramatúrgia exquisida i punyent, que repassa els capítols més importants de la seva arrauxada vida i també de la seva tràgica mort.

Ocaña reneix per la força de la copla.

Premi en a categoria d'espectacle musical. Premis de la Crítica 2019

Premi en a categoria d'actor de musical. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Ocaña, reina de las Ramblas

25/02/2021

Què hi ha darrere del sol?

per Jordi Bordes


Marc Rosich i Joan Vázquez s’havien de trobar a l’escena algun dia. Perquè l’un és un enamorat de la Barcelona canalla (Copi i Ocaña al Purgatori) i dels espectacles icònics amb cops de canell de musical (com el De Manolo a Escobar amb Manolo Escobar caricaturitzant-se; ¿Qué fue de Andrés Villarosa?; A mi no me escribió Tennesse Williams; i l’actual Divina Cleopatra amb María Bayo). Vázquez també ressegueix la terra del Paral·lel des del Flor de nit amb Gataro. D’allà va construir Paquito forever, i més tard Ciutat de gespa (sobre Lorca i Walt Withman). Aquest nou Ocaña juga amb la locura més provocativa d’aquest pintor de rostres desproporcionats i ulls hipnòtics, que va escandalitzar Rambla amunt i avall, just morir Franco. Amb una estètica queer quan encara el concepte s’havia d’encunyar.

El treball que presenten (amb un recurs de vídeo, volgudament precari) contrasta la vida esbojarrada amb les petites ombres que han anat fent el personatge més humà. A l’obra s’insinua que l’hepatitis mal curada podria ser la Sida, una malaltia el 1983, començava a cuejar. La seva mort va ser més tràgica, èpica, en la línia del vodevil que ell preferia. L’acompanyament a la guitarra de Marc Sambola és deliciós. S’escolten i viatgen davant d’un públic que s’emociona pel fil de veu i que venera més el personatge (per a molts desconegut) que les seves ganes de festa. Amb una sonorització adequada (respe te la funció vist pocs dies abans en la sev versió de batalla) es pot perseguir millor les ombres del personatges i es completa amb els recusros imprescindibles audiovisuls per explsar els seus quadres (ell va acceptar fer-se fotos de l'espatlla plena de blaus de le sporres dels policies a La Model, pero si era amb les seves pintures de fons). Certament, amb el seu esbojarrament costa distingir què hi ha d'escàndol gratuït, què de denúncia, i què de profunda humanitat, que deuria inspirar aquest personatge.


Crítica de la funció del 12 de febrer als Lluïsos d'Horta

Joan Vàzquez torna amb un biopic carregat d'ànima. Ja ho va fer amb aquell íntim Paquito forever que el va presentar com si fos quasi tret de la fició fins que es revelava l'actor que va fer fortuna amb Dagoll Dagom des del Flor de nit. Ara, arrenca amb un personatge molt estimat per Marc Rosich, Ocaña del qui fa quasi 20 anys ja va escriure Copi i Ocaña al purgatori per revelar la Barcelona llibertària dels 70 i de les Rambles.

Ocaña és un personatge estimat i desconegut alhora. Qui el va veure o n'ha sentit parlar d'ell, el venera per la seva inclassificable llibertat: No es volia lligar a res i se sentia artista pintor i també li agradava provocar amb Nazario i altres amics vestint estrafolariament per la Rambla. Va atemptar contra la censura i va protagonitzar (diuen) algunes baixades de la Rambla com els primers moments de recuperació del carrer per part de la ciutadania; s'acabava la por, aparentment. Els que el descobreixen amb aquesta peça (carregada de coplas perquè Vázquez es caracteritza per les seves dots de cantant de musical (mai, però amb Dagoll Dagom com recorda en aquest article, irònicament) veuen un personatge fet a sí mateix, que té una energia i talent especial que fa que destaqui. I que té una tràgica mort (i estúpida) que el converteix en icona del No Future més punk.

Joan Vázquez es mostra insinuant divertidament, jugant a fer de vedet informal, disfrutant de la locura d'aquest personatge. Viu com una aventura i una acció reivindicativa el seu pas per la presó Model, amb gent reclamant que els alliberessin al carrer. I ell i Nazario, divertint-se amb els altres interns, que havien sucumbit al seu bon rotllo. Però no es veu mai l'altra cara de la lluna. I aquest quadre, per divertit i de mil petards i coets sonant a l'uníson oblida els moments de por, de dubte, de vergonya que deuria passar el personatge. Veure aquesta cara el treuria de l'estanteria arquetípica on està instal·lat i el descobriríem en el seu costat més humà. Rosich és amic de retratar personatges maltractats per la societat, sí que explora la buidor i els grams de felicitat del personatge fictici a A mi no me escribió Tennessee Williams, que podria ser un alter ego de'n Ocaña.

A la peripècia divertida i juganera de la proposta contrasta un espai despullat de cap artifici (Atenció! en aquesta versió concert, programada al Barcelona Districte Cultural). Només una calaixera amb complements i l'acompanyament musical de la guitarra de Marc Sambola. Tant senzill, tant colorista, a la vegada. El duet es compenetra excel·lentment i fa fruir de l'escena a tot el públic. En aquesta peça, en definitiva, veiem el breu regnat d'Ocaña a les Rambles (com el del Rei Carnestoltes que només dura una setmana l'any) però ens perdem les angúnies interiors d'abans, de durant i de després. Ocaña va morir a conseqüència de les cremades que es va produir en encendre unes bengales en la seva disfressa de Sol. Els poetes sovint s'inqueten sobre l'altra cara de la lluna. Va sent hora que indaguem què hi ha darrere (o dins) del Sol.