Els antiherois més contraculturals sempre han estat objecte de veneració pel dramaturg Marc Rosich. No sols els trobem en les seves grans obres, sinó també en els seus treballs més petits, íntims. Ha tingut molta química amb l’Oriol Genís amb qui va crear l’esplèndid “¿Qué fue de Andrés Villarosa?” o amb el Roberto G. Alonso que el va dirigir a “A mi no me escribió Tenesse Williams” o el “Laberint Striptease”. Però hi ha un heroi de la contracultura al que Rosich li ret una devota fascinació, el pintor performatiu José Pérez Ocaña. Ja fa divuit anys va presentar al Tantarantana “Copi i Ocaña al purgatori”, revistat anys després al Teatre Almeria. El 2019 va tornar a sentir la crida del personatge i associant-se amb el cantant de musicals Joan Vázquez i el guitarrista Marc Sambola va crear Ocaña, Reina de las Ramblas. El passat dimarts 7 de juny Ocaña va visitar el Jardí del Museu Deu de El Vendrell, convidat pel Festival En Veu Alta.
L’espectacle que es va veure és una versió reduïda, més transportable, sense les projeccions ni els vídeos que suporten la dramatúrgia. Es tracta d’un monòleg amb cobles en què l’actor narra de manera desordenada ( transgredir l’ordre cronològic, com diu el mateix Vázquez/Ocaña, és un acte queer) la vida i obra del provocador pintor que va fer de la seva vida una performance continua a favor de la llibertat. Icona del contra culturalisme, Ocaña va erigir-se als setanta en un emblema de llibertat i transgressió. Així ho explica Vázquez a vegades en tercera persona, com is fos el narrador/ biògraf de l’artista, però sobretot posant-se en els tacons d’Ocaña i representar per boca seva tant l’alegria com les contínues reivindicacions.
Segur que Rosich deu ser un estudiós profund del personatge. Per boca de l’actor sentim un Ocaña que ben segur hagués pogut dir cada una de les paraules dites en aquell escenari. La transformació de Vázquez en l’artista és total des del minut zero, amb aquesta veu, aquest accent sureny i una presència física avassalladora. I com no podia ser d’altra forma, Vázquez/Ocaña arrenca a cantar amb gran personalitat algunes de les cobles més representatives de l’Espanya franquista, convenientment adaptades. Cada peça parla d’algun dels episodis més importants de la vida de l’artista, però sempre ho fa amb alegria i atreviment, fins i tot els episodis més durs, com la detenció i estança a la Model.
No obstant, el que més insisteix el personatge (i el dramaturg) és en el retrat d’una Barcelona canalla, humana i lliure. La Barcelona de la Plaça Reial; de Nazario i Ocaña agafats del bracet, passejant per Les Rambles; de la Barcelona contracultural; de la Barcelona sense prejudicis. És un retrat positiu, romàntic, ocultant deliberadament la foscor i pobresa que habitava aquells carrers. De fet, Ocaña, ja mort (probable aclocada d’ull del mateix Rosich al seu primer espectacle sobre el pintor), parla de com artistes com Marsillach o La Fura del Baus van acabar sent engolits per la febre olímpica que va acabar amb la contracultura que bategava al centre de Barcelona.
Si pel que diuen, Ocaña no cantava especialment bé cap de les cobles que cantava amb passió, Vázquez eleva cada peça cap al preciosisme. La tècnica vocal del cantant ja fa temps que és coneguda i quan canta té una personalitat única. La interpretació vocal significa donar el ritme, els matisos en cada frase que diu el personatge, però sobretot quan canta és aportar l’art i la passió més flamenca, sense deixar cap nota descontrolada. Els greus del Joan són fantàstics, però quan puja a un agut la tendresa aclapara. Personalment, Y sin embargo te quiero o El día que nací yo em semblen dues actuacions per emmarcar. La pell s’eriça. I també s’aconsegueix aquest efecte gràcies a l’acompanyament musical del Sambola, un dels compositors musicals amb més personalitat del país (guardonat enguany amb el Premi de la crítica per La Filla del mar).
Val a dir que aquesta mena d’obres li obren la mirada a un cap a un món més desconegut. Tenint Ocaña com un nom vague, ubicat en una zona confusa entre la Transició i els JJOO, aquesta obra serveix per retre homenatge i per donar a conèixer una figura cabdal per les conquestes socials, sobretot les relacionades amb el col·lectiu LGTBIQ+. És una vida exemplar. I una mort encara millor, provocada per l’acte performatiu més clarivident: devorat per les flames d’un sol que ell mateix va encendre.
