Joseph_Kids

Dansa | Familiar

informació obra


Autoria:
Alessandro Sciarroni
Sinopsi:

Després del gran èxit de Joseph, el primer solo d’Alessandro Sciarroni, creat l’any 2011 i presentat en deu països europeus diferents en menys de dos anys, dintre dels programes més interessants de dansa i teatre contemporanis, l’artista reprèn les seves reflexions sobre els mecanismes de la creació escènica replantejant aquesta obra per representar-la davant el públic infantil.

A Joseph_Kids veiem en escena un únic artista, un home tot sol davant el seu ordinador portàtil. Com en la versió per a adults, l’intèrpret busca la seva pròpia imatge, que es projecta, deformada, duplicada o desconstruïda per mitjà d’una càmera web, amb efectes de vídeo bàsics.

Amb aquest espectacle, es pretén mostrar als nens i nenes que les eines tecnològiques poden ser vehicles potencials de creativitat i no pas una mera causa d’alienació. Joseph_Kids és un espectacle que diverteix, però que també convida el públic a pensar en coses com ara el fet que ens podem moure en un espai d’actuació de maneres sempre noves i sorprenents.


Crítica: Joseph_Kids

27/03/2015

Suggerent dansa viral

per Jordi Bordes

Alessandro Sciarroni no diu res. Quasi ni mira. Només juga. Ho fa amb unes aplicacions digitals senzilles però que ell li sap treure molta màgia, Són efectes visuals que poden recordar als miralls del Tibidabo. Ell, simplement, posa una pista musical i balla. La mateixa webcam el capta i el transforma tot projectant-lo a una gran pantalla. Abans que soni a reiteratiu, s'atura. pare la música i torna a començar. Poques vegades un es podria imaginar que una samarreta de ratlles blaves i banques generaria tants efectes. Per força, s'ha passat moltes hores provant i experimentant per il·lustrar un quadre aparentment fresc. Quan l'espectacle s'adreça a canalla, acaba amb un ball que es comparteix per skype amb un company (aparentment a Itàlia). Dimecres passat, la sessió era per a adolescents i l'aventura era més arriscada perquè es connectava a una xarxa per "conèixer" gent i ell els oferia ballar per a ells, després de canviar-se: l'efecte era imprevisible. Recordava a l'experiència de David Espinosa de "Felicidad.es" (2009) en el que flirtejava amb un web de comunicació eròtica: ell i la seva dona recitaven Shakespeare al lavabo generant una imatge equívoca i decepcionant pels que esperaven una actuació més aviat tòrrida. Sciarroni no arrisca tant però aprofita el desconcert de l'usuari anònim tot vbeien com un desconegut amb capa i màscara balla sacsejant malucs i fent grans passes... fins a escapar-se de la imatge del webcam.

Trivial