Tres
peces conformaven el tercer programa del cicle #DansaAra que la
Pedrera organitza fins a finals de novembre. Dijous 13 era el torn
dels joves coreògrafs: una mostra de talent emergent, ple de
vitalitat. La presentació a l'Auditori de la Casa Milà és una bona
oportunitat per a ells: fa visible la seva feina i poden
confrontar-la amb el parer del públic.
Joves
ballen passió
Què
mou a les noves generacions? En sentit literal: per què ballen? La
passió? Sembla que hi ha un lligam indestriable entre les ànsies de
dansar i el subjecte que opera aquella acció. No és que em
sorprengui la resposta. És una confirmació de la vitalitat
d'aquesta nova fornada de ballarins, tots ells en un moment o altre
estudiants de l'Institut del Teatre. Però la passió, bé ens ho
advertia Plató, és
allò que fa créixer
l’ànima
per portar-nos cap a la contemplació de les idees.
I en aquest procés de construcció encara hi són: mentre que la
seva qualitat tècnica es dóna per descomptada, les peces
presentades tenen alguns problemes de significació.
Memo
de Paloma Muñoz, interpretada juntament amb Dario Barreto Damas. És
una peça que exemplifica a la perfecció el que aquí diem. Són
bons: ballen amb intensitat i demostren una gamma de colors amb la
qual exploren al màxim les seves respectives potencialitats. Ella
amb asseveració interpretativa; ell amb plasticitat física. Passió
desbordada per a una idea massa simple: tot és mentida, ens diuen.
Tot? Qualsevol que sigui testimoni del ball i connexió entre tots
dos pot posar-ho en dubte.
Barro
de Daniel Fernández i interpretat per Sara Colomino i Rina Murakami.
La sensibilitat del cos i els seus sentits. L'entorn i les nostres
relacions. La passió, al capdavall, ballada amb una caracterització
singular: amb el fang com a protagonista, com per reforçar el
caràcter efímer i transitori dels estats de l'ànima. Exemplificant
duo de delicada execució: ballarines compenetrades i absortes en la
seva gestualitat. Tècnica depurada, en una dramatúrgia quasi
inapreciable.
Werner
y el zapato
de Maria García Vera i amb la direcció de Juan Pabro Miranda. És
una mostra més d'aquest camí que van recorrent gràcies a les
estades artístiques com les que el Graner – Centre del Moviment
del Mercat de les Flors els ofereix. Farcida d'intencionalitat, amb
un projecte narratiu intens i una presència personal forta, encara
haurà d'aprofundir en la capacitat expressiva de Maria García Vera
en el recitat. Tractant-se d'un solo, amb dansa i text, el nivell
d'exigència és alt i contrasta en excés amb un gest que sap ballar
amb determinació i eloqüència. No es tractava pas de la
presentació de la peça sencera, sinó de fragments del treball en
el qual està aprofundint. Així que haurem d'esperar a futures
ocasions per copsar com la passió i el món de les idees conjuguen
finalment.
