Fora de la
programació del Grec, també tenim la possibilitat d’assistir a bons espectacles
internacionals. És el cas de Juana Inés, paràfrasis de sí misma, un espectacle creat
a la Nau Ivanov i estrenat a l’Atrium. El projecte va ser guanyador de la
primera convocatòria (2016) de creació internacional del DespertaLab que convoquen
la sala barcelonina i la factoria de creació escènica. Els mexicans han fet baixar
del prestatge daurat de la literatura hispanoamericana una de les seves
representants més genuïnes. No és tracta, però, de la posada en escena d’una
obra de la seva extensa producció. D’una banda, hi ha l’atracció per la persona
que va enlluernar els més grans escriptors i intel·lectuals del Segle d’Or i
el seu afany de coneixement. Són molts dels
més prestigiosos hispanistes en afirmar que Sor Juana Inés de la Cruz va prendre
el hàbits de l’ordre de Sant Jeroni per poder dur a terme la seva recerca intel·lectual,
lligada a la vocació per les lletres. La defensa del seu dret com a dona a
rebre formació, la converteix en una precursora en la reivindicació dels drets
de les dones. D’altra banda hi ha la necessitat de parlar del feminicidi com a
xacra social. Un tema que a proposta de l’actriu Karla Constantini, en fan
bandera. De tot plegat en resulta un espectacle multidisciplinar, valent en la
seva concepció i arriscat pel que fa a la forma, que es construeix amb textos
de l’autora. A escena veiem una fabulació de la vida de la monja que es lliga
extraordinàriament amb la realitat més actual. Es tracta d’un espectacle d’una
estranya estètica barroca de clarobscurs molt marcats, però també d’una extrema
senzillesa escenogràfica. Malgrat això, es creen imatges molt potents recreant
un extens imaginari que va del més culte al més popular. Només dues actrius i
dos actors a escena que intercanvien els papers o desdoblen un personatge,
servint-nos aquest món fora del temps amb la forta voluntat de denunciar una
realitat que traspassa fronteres. La densitat del relat, sense seguir una línia
recta, deixa espai també per algun somriure davant subtils ironies. Així com la
finesa de dir en català alguns versos de l’autora en una encertada imatge de l’actriu
María Balam sota la dutxa. No és l’única... N’hi ha moltes que quedaran
gravades a les nostres retines. S’ha de veure com una convençuda i convincent
denuncia esdevé una equilibrada construcció de delicada bellesa. Tan de bo,
tinguin a Mèxic l’èxit que mereixen i la seva denúncia -parafrasejant el seu
director, Fernando Sakanassi- “deixi d’estar de moda”. De moment seran a l’Atrium
fins el proper diumenge.
