Julia

Teatre | Nous formats

informació obra


Direcció:
Christiane Jatahy
Adaptació:
Christiane Jatahy
Autoria:
August Strindberg (Senyoreta Júlia)
Intèrprets:
Julia Bernat, Rodrigo dos Santos
Escenografia:
Marcelo Lipiani, Christiane Jatahy
Vídeo:
Càmera: David Pacheco
Il·luminació:
Renato Machado, David Pacheco
Composició musical:
Rodrigo Marçal
Companyia:
Vértice de Teatro
Producció:
Cia. Vértice de Teatro
Estrena:
Estrena a l'Estat espanyol
Sinopsi:

Per què hem de triar entre cinema o teatre si podem tenir-ho tot alhora? En aquesta Senyoreta Júlia a la brasilera som voyeurs forçosos de la relació més turmentosa de la història del teatre, gràcies a un joc de càmeres a l’escenari que expandeix i amplifica el més mínim detall. No podeu parar de mirar, sembla dir-nos Christiane Jatahy, una de les experimentadores més interessants de la nova escena brasilera, que atura la gira europea a Girona en la seva primera estrena a l’Estat. Al Rio actual, la capriciosa Júlia seduirà el majordom, que aquí és negre, i desfermarà la guerra de sexes i classes. Cinema en viu o teatre filmat, el millor de cada gènere conviu en aquest aplaudit Strindberg: l’escalfor única de tenir els actors a tocar i la imbatible força d’un primer pla.

Crítica: Julia

13/10/2013

Afegir mirades a l'implacable Strindberg

per Jordi Bordes

La directora Christiane Jatahy transforma el text implacable de Strindberg (La senyoreta Júlia) i li amplia el camp de mirades. Així, l'espectador pott veure com la ficció es desdobla amb la realitat; com la càmera retransmet a vegades, i altres, símplement projecta el que es va editar fa uns anys. Dota d'independència els actors i els tècnics davant de la seva funció de personatges o de cameraman. L'acció, el conflicte, és el mateix. Si ja deuria provocar en l'època pujar a escena una relació amorosa entre la filla de família benestant amb el criat jove de torn, ara encara és més insultant pensar que aquesta situació se segueix reproduint en ple segle XXI. Però no és aquest el principal motiu de la peça. Jatahy  busca  ampliar el camp de mirades, de punts de vista, de "culpables" d'una acció amb poques opcions a desfer: Han de fugir aquesta parella que sempre la societat la marcarà, o fer veure que no ha passat res i refer la situació, per molt dolorós que sigui?

Strindberg va optar per una opció tràgica. Si la mare s'ha suïcidat i ha volgut cremar la casa en la infància de la nena, ara aquesta repetirà la falsa solució de treure's la vida. Jatahy, en canvi, permet que els actors es rebel·lin. I plantegin a l'espectador una altra sortida. En ple segle XXI, caldria trobar alguna altra sortida més vàlida. La societat l'hauria d'acceptar. El treball de càmera no molesta i aporta els primers plans, així com contraplans i diferents matisos d'una escena reproduïda per triplicat (en dues pantalles i en directe). Sembla convidar a que cadascú triï la que prefereixi per confeccinar la seva pròpia història.