La memòria i el testimoni de
deu segles d’història reclosos en els 100.000 volums que componen l’esplèndida
biblioteca del castell de Perelada, configuren un marc immillorable per a la
darrera trobada en clau de petit format que el Festival propicia a través de
l’encertada secció Paral·lels, en què l’espectacularitat dels muntatges de gran
format se substitueix per la proximitat i sobrietat escèniques. Una vetllada
exquisida en una única funció a càrrec de dos grans artistes: Josep Maria
Flotats i Lluís Claret, que, amb dos cuidats instruments dels quals en són
mestres, la veu i el violoncel, transmetran el que diuen i amaguen les paraules
d’un altre reconegut home de teatre que, tot i havent-ho desitjat, no va poder
ser-hi present: Jean-Claude Grumbert.
Nascut a París el 1939,
l’escriptor i dramaturg francès és autor d’una trentena d’obres de diferents
gèneres –novel·les, obres de teatre, guions cinematogràfics (especialment per a
Truffaut i Costa-Gavras)– i posseïdor de premis tan prestigiosos com el Molière
o el César.
Els records d’infantesa de l’aleshores
petit Jean-Claude, fill de pare jueu, que viu la detenció i deportació del seu
progenitor en la França de Petain, esdevenen el fil que li permetrà parlar
sobre un fet que, sens dubte, el va marcar i al qual ha dedicat una trilogia: Dreyfuss (1974), L’Atelier (1979) i Zone libre
(1990). Per no oblidar-ho, per denunciar-ho i per assenyalar-ne els
responsables –estadistes, polítics o administratius, però també la gent del
carrer, veïns i conciutadans–, per manifestar el desconcert, la incomprensió
d’un odi perdurable que es concentra i sintetitza en el crit adolorit,
estremidor, de la senyora Taube davant l’explosió antisemita del seu conveí i que
Flotats, molt encertadament, recull a l’hora de donar nom a l’espectacle: Jusqu’à quand? Fins quan haurem de ser
injuriats, insultats, menyspreats... pel sol fet de ser jueus?
L’autor francès, però, sap
que el dolor i la desgràcia presentats d’una manera crua i despullada són més
difícils d’empassar, i que sovint provoquen el rebuig d’un lector o espectador
de qui es busca, precisament, l’empatia i la complicitat emocional. Per això,
cal adobar la misèria amb una espècia que la faci menys amarga i que, en aquest
cas, és el seu conegut i peculiar sentit de l’humor: un humor contingut, intel·ligent,
una mica negre i sovint tenyit d’ironia.
La Shoah –l’Holocaust, el genocidi– és, doncs, al fons d’aquesta
proposta que, d’una banda, recull fragments literaris de Pleurnichard (2000) i Mon
père. Inventaire (2003) escollits pel mateix Flotats, i, de l’altra,
fragments musicals de Ravel, Xostakóvitx, Britten, Bruch, Seaskan o Bach,
exquisidament seleccionats i adaptats per Claret.
La compenetració entre ambdós
es fa evident. I mentre la veu de
Josep Maria Flotats, de dicció neta, entonació modulada i ritme precís, mostra
els tons i els registres necessaris per transmetre l’emoció del text, el
violoncel de Lluís Claret n’acciona tots els ressorts per tal que la música i
la paraula es conjuminin harmònicament, en una sintonia perfecta que crea
atmosferes i subratlla l’emoció tot creant un espectacle intens i suggeridor
que respecta el protagonisme de cada disciplina i el seu gaudi.
A Jusqu’à quand? s’hi poden descobrir elements autobiogràfics,
novel·lescs, històrics... reflexions polítiques, sociològiques, filosòfiques...
però, per damunt de tot, hi afloren els sentiments i les emocions... I això és,
ni més ni menys, el que Josep Maria Flotats i Lluís Claret ens han fet arribar.
