Coincideixen a l'escenari i a la pantalla dues versions sobre la manera de viure, allunyats del món, de dues famílies establertes a la taigà siberiana on van instal·lar el seu propi “reialme” de pau lluny del materialisme urbà. Es tracta, per una banda, del documental «Braguino» i, per l'altra, de la versió teatral «Kingdom» de la companyia belga Das Fräulein. Els dos s'han vist fugaçment un cap de setmana al Teatre Lliure de Montjuïc, la versió teatral en francès sobretitulada al català i l'anglès, i dins del D'A Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona, també en versió original sobretitulada, i posteriorment alliberada dins la plataforma Filmin.
Dues maneres, la més realista del documental de Clément Cogitore i la més onírica del teatre d'Anne-Cécile Vandalem, d'arribar als espectadors per entrar de ple en la faula moral basada en la història de dues velles famílies que, trenta anys enrere, van decidir viure aïllats, quilòmetres lluny del poble habitat més proper, i sota el règim de les seves pròpies normes.
Enmig de les dues famílies, una simple tanca de bruc —que podria ser també el mur de tantes i tantes fronteres arreu del món actual— i enmig de les dues famílies, també, un riu —que podria ser el canal de fugida de tanta humanitat desesperada d'aquest segle—. Una tanca de bruc i un riu que tant fan de barrera infranquejable com de nexe d'unió.
En un microcosmos de petits bungalous, envoltats de bosc, va néixer el reialme de tots ells. Però en el mateix microcosmos, reflex del macrocosmos global, també va sorgir el conflicte tribal i la separació en dos bàndols de les dues famílies que abans només n'eren una.
«Kingdom», si ens centrem en l'espectacle teatral, reposa amb tota la força en l'oposició entre el tancament rancuniós dels adults, a banda i banda de la tanca de bruc, minats per la revenja, i l'obertura al món dels infants que, un cop es deixen anar pel corrent del riu, acaben recuperant la innocència del joc i la unió que fa la força amb els seus cosins.
A «Kingdom» hi ha l'idealisme d'un món creat de cap i de nou enmig de la natura i la crueltat de la desaparició i la destrucció d'aquest mateix món, ja sigui per les batudes dels caçadors furtius que permeten un dels bàndols familiars contra la voluntat de l'altre o pels incendis devastadors del bosc que ells mateixos provoquen.
La posada en escena de la dramaturga i directora Anne-Cécile Vandalem —que ha passat pel Festival d'Avinyó amb aquest i els seus dos anteriors espectacles de la trilogia, «Tristesses» i «Artique»— es basa en la incertesa i la falta d'un futur feliç —potser com aquell del món feliç recreat per Aldous Huxley—, la conjunció de la família d'adults i infants, la natura verge i els gossos. Sí, els gossos. Tres exemplars que circulen per l'espai de ficció de la taigà en perill i que, amb els seus lladrucs, seguint els humans o reaccionant als seus moments de crits o de neguit ambiental, creen una atmosfera d'espai natural que aviat fa oblidar que es tracta d'una escenografia, càlidament matisada amb el color de la il·luminació, els efectes sonors i musicals, des de fuetades de vent a dolls d'aigua, o els més violents dels vols rasants d'helicòpters dels caçadors furtius sobre la taigà.
L'adult narrador, un dels membres de la família, s'adreça a la càmera —n'hi ha dues durant tota la trama—, però s'adreça igualment als espectadors invitant-los que mirin ells també el seu món com si fossin l'ull d'un objectiu d'una de les càmeres.
Malgrat que la versió teatral es basa en el documental cinematogràfic, la llibertat de creació dramatúrgica el converteix en un espectacle teatral d'una gran força suggerent que els espectadors segueixen sempre en dos plans: el de la interpretació en directe de la troupe de la taigà —la més en penombra— i les imatges de la pantalla en rigorós directe captat per dos tècnics de càmera que desvelen els racons de l'interior dels bungalous, o els racons del bosc on es fa llenya, o la banyera a l'aire lliure, o l'esvoranc ran de la tanca de bruc separadora de les dues famílies.
Amb aquesta opció escènica, el viatge teatral es transforma en un viatge plenament cinematogràfic que torna així als orígens de la creació lliure de «Kingdom», que és la del documental «Braguino». Pel camí, s'escolen els desitjos frustrats d'una comunitat familiar creada trenta anys enrere, les diferències i les enemistats per qualsevol fotesa, la trencadissa en dos bàndols enmig de la Sibèria apartada del món i la impotència davant la destrucció de la natura que és també la mateixa impotència davant la destrucció de la família. «Kingdom» és un espectacle d'una riquesa poètica enlluernadora que evoca els instints bàsics de la humanitat, ja sigui de la humanitat amuntegada damunt l'asfalt de l'urbs o la humanitat aïllada enmig de la boscúria. (...)
