Deixeu-me que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, expliqui una mica el sentit de la puntuació d’un espectacle que , quan es va presentar l’any passat al festival d’Avignon, va despertar un notable entusiasme. Però que vist al Lliure uns quants mesos després , em desperta més aviat una imprevista i matisada decepció. Encara que us sembli mentida i que us sembli també (comprensiblement) un tema baladí, no us aneu a pensar pas que això d’anar posant-li estrelletes o puntuant numèricament un espectacle, està exempt dels deus dilemes morals. De vegades, et sobra mig punt o et manca la seva meitat, si el que vols és ajustar-te el màxim possible a la impressió que t’ha transmès una proposta escènica. Però cal respectar les regles, i buscar el terme mitjà que més s’ajusti al que vols transmetre. Dit això: si jo volgués limitar-me a evidenciar la potent sensació que et provoca la visita al “Kingdom” d’Anne-Cécile Vandalem des d’un punt de vista escenogràfic i videogràfic, la puntuació hauria de disparar-se cap a munt. Però, per contra, si tingués que atenir-me a allò que té a veure amb la seva dramatúrgia i amb la forma com la creadora construeix els seus personatges i li atorga una progressió inquietantment angoixant als esdeveniments ancorats cap a la tragèdia que pretén visualitzar, la puntuació patiria una cruenta dabaixada. Quedem-nos doncs en aquell punt mig que, donada l’envergadura que pretén assolir la proposta, i el justificat interès general despertat pels dos lliurament anteriors del que es presenta com una trilogia de la creadora desproveïda de continuïtat argumental, però proveïda alhora de connexions conceptuals i idees comuns, no deixa de suposar un important daltabaix.
Fem-li un apunt ràpid als dos anteriors capítols del tríptic, per allò de transmetre el fil conductor comú que els connecta. A “Tristesses” (diria que el millor lliurament de la trilogia), Vandalem ens situava també a un territori un xic extrem, tot i que no tant com el de la taigà siberiana de la seva més recent proposta. En una imaginària illa noruega anomenada precisament Tristesses , la creadora ens presentava, tot servint-se d’instruments propers al thriller policíac un xic tocat de disbauxa, una comunitat sotmesa a l’influencia d’un partit molt i molt dretà, la mare de la líder del qual acaba de suïcidar-se de forma tirant a original en aquest mateix indret. En paraules de la mateixa autora, aquestes “Tristesses” intentaven expressar la tristesa que es va escolant per les nacions i pels pobles, i que tant de partit li saben extreure aquelles organitzacions i aquelles ideologies sempre disposades a “manipular els cors i les ments” de la població. Vandalem se’n servia llavors d’un espai escenogràfic tan notable com efectiu, tot i que evidentment, molts menys espectacular que aquest del qual ara disposa. Però aconseguia fer-nos arribar les forces contraposades que venien a confluir en aquest escenari de forma notablement superior. I després va venir el viatge en vaixell d’”Artique”, una expedició amb trets ecològics i lleugerament futurista ( l’acció tenia lloc el 2025) cap el Grand Nord ,sotmesa un cop més als embats de la climatologia; una navegació que no sempre arribava a bon port , però que , en paraules de la mateixa autora, seguia donant bon testimoni dels fracassos de la humanitat.
I és que encara que Vandalem intenti rebaixar el pessimisme amb les seves declaracions , el cert és que tots els seus espectacles (com a mínim, els tres que integren aquesta trilogia) acaben evidenciant que hi ha quelcom que no acaba de rutllat mai com cal, quan et trobes un grup d’éssers humans intentant avançar amb determinació cap a la utopia. I la utopia es troba precisament en el punt de partida d’aquesta tercera proposta que, alhora, parteix també d’un notable documental anterior filmat per Clément Cogitore. Tot i que, com aclareix la mateixa Vandalem , la seva recreació d’aquelles imatges resulti decididament lliure. I , en molts sentits (afegeixo ) fins i tot es pugui dir que funciona en direcció tirant a divergent . Tant la pel·lícula com l’espectacle pràcticament s’inicien amb una escena també pràcticament idèntica: un sopar en el qual el patriarca familiar, amb aquella mena de ben tancat constructe mental que no admet fissures, explica les raons per les qual va decidir instal·lar-se en aquest indret perdut del món, tot arrossegant la seva família de llavors, i marcant una mica el destí de la seva família futura. Això, fins que l’harmonia del discurs es veu inoportunament sacsejada per les paraules d’un dels membres de la família que ha ficat en la conversa el nom maleït; el nom de la nèmesi d’aquest grup familiar ; el nom dels veïns que amenacen des de l’altra banda del riu i tot emparant-se en la seva pròpia utopia, la utopia que intenten tirar cap en davant aquests altres pioners. Cogitore adopta a partir de la irrupció d’aquest nom una posició gairebé abstracte que passa per la invisibilitat: tret dels més petits del clan enemic, mai veiem el rostre dels seus integrants, ni escoltem les seves raons . Vandalem també s’apunta a la invisibilitat. Però, per contra, necessita muntar una xarxa de connexions entre aquestes dues famílies que s’apropa lleugerament al fulletó, força els cops d’efecte dramàtics, i desvirtua l’essència del que el documental transmetia amb una nuesa sense embuts. És a dir: desvirtua així la cruel evidència de la violenta agressivitat que sorgeix entre dos grups humans , quan cadascun d’ells s’atribueix el mèrit de posseir la raó suprema, i quan cadascun d’ells pretén ser l’únic i veritable dipositari dels més elevats ideals utòpics. La creadora , tot i apuntar-lo, tampoc analitza a fons el despotisme d’aquests patriarques i aquestes matriarques que situen els seus objectius vitals per damunt dels possibles objectius vitals de la resta del clan, i que no transmeten als seus descendents altra herència que aquella que té a veure amb l’odi envers tot allò que no forma part de l’ideari sagrat, i que cada generació hereta de la generació anterior. I com matar un os a l’escenari quedaria molt lleig, prescindeix també d’aquella escena clau del documental en la qual la bona família utòpica a la qual segueix la càmera mata i esbudella un bonic exemplar d’aquesta raça , per acabar tallant-li un cap que, al final de l’escena , cau a terra tot evidenciant la derrota del moment. Tot i que el punt més feble de la proposta , es trobi en el seu tram final. Cogitore , això és indubtable, maneja sovint la convivència que es produeix entre l’acció escènica i l’acció filmada en directe amb notable habilitat, seguint uns plantejaments que, per posar un exemple il·lustre, s’apropen molt als utilitzats per la gran Katie Mitchell als seus més emblemàtics muntatges. Però arribat aquest últim segment, i donat que , per coherència, segueix sense voler ni poder mostrar-nos el rostre de l’enemic, opta per una exaltada narració a tres veus que intenta posar-li imatges als dramàtics esdeveniments que tenen lloc davant dels seus ulls. Deixem de banda que la incoherència del fragment xoca de ple amb l’hiperrealisme que la directora vol transmetre’ns càmera en mà al llarg de la resta de l’espectacle. El pitjor , és que la dramatúrgia es torna llavors histriònica i confusa, i pretén transmetre un grau d’emoció que els mitjans utilitzats fan del tot impossible. Cert: Vandalem ens enxampa per complert quan ens mostra tota la grandesa amenaçant del seu magnífic bosc escenogràfic, quan converteix la mort d’un gos en una mena d’incendiari funeral víking caní que llisca per damunt de les aigües d’un estany, quan ens ofereix les inquietants imatges nocturnes d’aquest paratge, o quan visita els interiors domèstics d’aquesta comunitat atrapada alhora pels designis dels utòpics dirigents del clan. I sap crear atmosferes puntualment intenses quan una melodia ressona entre els troncs d’aquests arbres. Però el mateixos arbres ,no li permeten veure que el bosc de la seva dramatúrgia es queda nu en masses ocasions, que els trucs dramàtics li resten també massa sovint força al rerefons reflexiu que es pretén transmetre , i que la tensió que el muntatge voldria fer tangible, llisca en més d’un moment cap a una boscosa monotonia.
