Kolmanskop

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Laura Tamayo
Dramatúrgia:
Guillem Gefaells
Escenografia:
Josep Carreras
Vídeo:
Josep Carreras
Il·luminació:
Sergi Torrecilla
Vestuari:
Margherita Mantovani
Companyia:
Lander Patrick, Lander Patrick
Sinopsi:

A la Laura se li acumulen les històries. Com a tots. La van enterrant fins a fer-la desaparèixer, fins que ja no sap qui és ni on està. El pes de les històries és el pes de l'aigua. I la Laura és plena de bassals. Així que ha decidit fer un repàs de la seva vida per saber cap a on ha d'anar. Sembla que estigui fugint però en el fons està agafant impuls. Està agafant forces per explicar la seva història i així veure-la en els ulls dels altres i poder construir-se un relat sobre si mateixa. Això intenta la Laura, encara que les històries se li emboliquin i acabi perduda o perdi el fil. Això fa la Laura, aquí i ara, cada nit. Això és el que es fa a Kolmanskop.

Kolmanskop és una peça que reflexiona sobre la identitat a través d'una dona: la Laura. Kolmanskop és un camí al desert que uneix la infantesa amb l'àvia que serem. Kolmanskop és aquell lloc que el temps cobreix de sorra i que amaga alguna cosa que estem buscant. Aquella cosa que busques desesperadament fins a tornar-te boja i, quan desisteixes, busques el temps que vas perdre buscant. Això és el que es fa a Kolmanskop.

Kolmanskop va ser una colònia alemanya, als anys 50 a Namíbia, vora una mina de diamants. Quan els diamants es van acabar, el petit poble de casetes europees va ser engolit per la sorra. Encara avui es poden veure les restes enfosades en el desert.

Crítica: Kolmanskop

06/12/2016

La habitación de Laura Tamayo

per Juan Carlos Olivares

Vale la pena salirse de los caminos trillados de la ruta teatral de esta ciudad tan proclive a la rutina. Un excurso interesante en esto momentos es subir los dos pisos que suben hasta el Àtic 22, la segunda sala del Tantarantana. Un espacio reservado a la no convencionalidad. Es posible que lo novísimo sea ya una quimera –excepto quizá en la esfera virtual y en la radicalidad del ojo fijo de Abramovic, aunque la señora Ono podría impugnar esta aseveración–, pero propuestas como Kolmanskop de Laura Tamayo, Guillem Gefaells i Josep Carreras merecen revisitar la dimensión desconocida de la experimentación. Un montaje-recital sobre la identidad de una mujer –generalizar es peligroso– que armoniza con gran sentido estético y dramatúrgico la palabra, el espacio, la instalación, el sonido –cómo se agradece un uso inteligente y teatral del micro– y la imagen. Todos los elementos unidos para construir un discurso y un mensaje nada crípticos. Un carrusel de evocaciones entre el desierto de Namibia –y su halo de tierra primigenia– y el anhelo de aquella habitación-refugio de Virginia Woolf.