Kràmpack

informació obra



Autor:
Jordi Sánchez
Direcció:
Pep Anton Gómez
Intèrprets:
Jaume Casals, Lídia Casanova, Àlex Ferré, Mikel Iglesias
Sinopsi:

El Pau, el Xavi i el José Luis són tres amics que han decidit anar a viure junts, però el pis té quatre habitacions i necessiten una persona més: la Berta. I quin és el problema? Que la Berta és l’ex del Pau. I al Xavi i al José Luis els hi agrada. Tot i que de tant en tant el Xavi i el Pau fan kràmpacks per passar-ho bé. Però del rollo amics. No és sexe, ni amor… o potser sí?

Una comèdia que va marcar a tota una generació.

La comèdia més exitosa d’un dels creadors de “Plats bruts”.

Crítica: Kràmpack

29/09/2019

Quin és el repte del nou Kràmpack?

per Jordi Bordes

Un dels grans problemes de la producció a Barcelona és no atrevir-se a fer segones aventures artístiques de títols carismàtics contemporanis Siguin d'autoria de casa, o no. Dagoll Dagom (que n'és una excepció) reivindica el dret a tornar a ensenyar, amb repartiments diferents peces com El mikado, La nit de Sant Joan, o Mar i Cel. De fet, amb la complicitat de Gataro (del Teatre Almeria) s'han refet en versió off peces com Flor de nit, Poe o aventurant-se a versionar Joglars un Ubúadella en què el propi Boadella era caricaturitzat amb intel·ligència. Tiot això ve a tomb perquè ara s'ha tornat a aixecar Kràmpack. Els que se'ns va escapar fa una vintena llarga d'anys ens freguem les mans. Ara, cal plantejar-se quina és la intenció de recuperar una obra que ha deixat un bon record a la memòria del públic. Perquè lluitar contra l'ombra del record que es mitifica pot ser molt perillós.

De Kràmpack sabem que va ser l'embrió del que posteriorment seria una altra sèrie de culte: Plats bruts, un títol que encara va magnificar més el fenomen. I ara, Pep Anton Muñoz decideix agafar-lo per, se suposa, donar-li un tomb. certament, en dues dècades el dilema dels joves és trobar un pis (ni que sigui compartit) per pagar el lloguer. I, per tant, hi ha molts elements que eren còmics o quotidians i ara sonen a privilegi o a anacrònic (com ara la lluita de la protagonista amb els seus xicots que acaben creuant a la vorera dels homosexuals). La frescor de la broma del títol (un joc divertidament pocasolta, que estableix un link amb El club de les palles d'Albert Espinosa) aguanta molt millor que les relacions dels personatges. Com en totes les bones comèdies, el que diverteix més és el menys integrat al grup, que genera una sensació de rebuig i que lluita de totes les maneres possibles de fer-se estimar (la seva desgràcia és el que genera un riure més cínic del públic).

Aquest Kràmpack podria ser molt més interessant si es bastia sobre la realitat actual. des de l'especulació immobiliària, per exemple. O si aprofundia amb la sorpresa d'humor negre de l'arrencada. Però limitar-se a reproduir el quadre de fa unes dècades, tot i que distreu i diverteix, demostra que és una peça en què li han passat els anys. Per parlar dels joves i l'amor, abans compraria una nova versió d'Aneboda, de Joan Yago. O convidaria a què tothom ho comparés amb la poètica patètica i aclaparadora de Livalone.