L'alegria que passa

informació obra



Direcció:
Marc Rosich
Autoria:
Marc Rosich
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Coreografia:
Ariadna Peya
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Jordi Ballbé
Intèrprets:
Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís, Eloi Gómez, Àngels Gonyalons , Pau Oliver, David Pérez-Bayona, Basem Nahnouh, Pol Guimerà
Sinopsi:

Dagoll Dagom presenta el que serà l’últim espectacle de creació de la seva trajectòria. Després d’haver treballat amb textos d’Àngel Guimerà, Mercè Rodoreda o Pere Calders entre d’altres, la companyia torna a portar un clàssic de la literatura catalana a la contemporaneïtat a través de la dansa, la música i el teatre.

L’alegria que passa de Santiago Rusiñol va ser estrenada al Teatre Romea l’any 1898 i fou un referent per a moltes companyies del territori, esdevenint un dels espectacles més representats de l’època.

La història:

Un poble gris, monòton i industrial veu trencada la seva rutina laborable amb l'arribada d'un gran espectacle musical.

La companyia ha sigut contractada per l'alcalde del poble i propietari de l'única fàbrica en tota la població. Joan, el fill de l'alcalde que és a punt de casar-se amb la seva parella Lina, s'enamora de la gran estrella Zaira i vol fugir amb ella lluny del poble gris. Zaira, en canvi, està esgotada de la seva vida nòmada i desitjaria quedar-se a viure al poble i portar una vida amb tranquil·litat. Al seu costat Puck, l'agressiu mànager, la maltracta creient-la de la seva propietat i li exigeix que continuï. L'autoritari i fals demòcrata alcalde obliga el seu fill a desistir dels seus somnis.


Crítica: L'alegria que passa

06/03/2023

Que entrin els clowns!

per Andreu Sotorra

La companyia Dagoll Dagom tanca mig segle amb un gran espectacle musical que fa honor al Modernisme que va intentar establir Santiago Rusiñol. I ho fa amb aquella “alegria”, la que “passa” i potser no tornarà, però que haurà deixat una enorme empremta al llarg dels cinquanta anys d'història, sempre amb el vaixell de «Mar i cel» a punt a les drassanes per embarcar-se ni que sigui per última vegada horitzó enllà.

 «L'alegria que passa» és un espectacle musical cent per cent que captiva des del primer moment fins a la nota final. El ritme no té aturador. La banda sonora marca tots els passos, els anar i venir i els girs de guió que el text i la dramatúrgia col·lectiva han fet a partir de la peça breu de Santiago Rusiñol.

Si en molts musicals, el discurs hi té un gruix considerable, aquí s'ha deixat la paraula al mínim imprescindible per fer que siguin les peces musicals, tant les corals com les interpretades en solitari, allò que mani la trama. I s'ha fet amb una diversitat d'estils, des del més electrònic i raper al més melòdic o acústic.

Es podria dir que el musical «L'alegria que passa» és un gran ventall que s'obre per explicar una història que conté dosis d'intriga, d'odi, de gelosia, d'amor, de conformisme, de somni, de repressió, d'obrerisme, de caciquisme, de llibertat i de feminisme. «L'alegria que passa» fa, a més, una mena de picada d'ullet a la història del musical, a la més pròxima també perquè, quan tot està a punt, que passin els clowns!

Sinopsi d'època rusiñoliana i coneguda: el món monòton, trist, materialista i gris del poble amb una única fàbrica de la qual tothom en viu i l'Amo i l'Alcalde que té tots els treballadors agafats en un puny. I l'art, la troupe de la comèdia ambulant, l'alegria, la bellesa, el canvi que representa la companyia de saltimbanquis que el mateix cacic ha fet arribar al poble per acaronar les falses promeses dels seus propis interessos electorals. El món de la prosa i el món de la poesia. La grisor i l'Arc de Sant Martí.

No hi ha microhàbitat sense conflicte, sense engany, sense silencis, sense explosió o revolució. Els obrers de la fàbrica i la gent del poble ja no tenen ni temps ni esma de fer cap canvi. Els comediants de la bohèmia porten aires de revolta. “Prohibit prohibir”, dirien molts, molts anys després de Santiago Rusiñol. “Prohibit prohibir prohibir”, es podria dir ara, quan tornen a córrer aires de censura pels llocs més insospitats.

Dagoll Dagom se'n va per la porta gran. Amb un espectacle que no ha creat ara per compromís ni per nostàlgia ni per bufar cinquanta espelmes amb una antologia sinó per obrir nous fronts artístics, com sempre havia fet, des d'aquí, amb gent d'aquí, amb tradició d'aquí i amb l'alçada de tota creació artística, que té el poder de ser també universal.

El repartiment de l'obra és senzillament rodó. Ni que sigui un tòpic me'l permetré: un bombó. S'hi barregen diferents disciplines en una fusió que no rellisca en cap moment. La música es fusiona amb la coreografia i la coreografia amb el discurs i el discurs amb la música. Actors i actrius que fan de cantants, que fan d'intèrprets amb una dicció de primera, que fan de músics i s'entén tot, que fan de ballarins contemporanis i si cal de hip hop, que aporten el millor de tots ells i que fan que l'auditori aplaudeixi més de tres i quatre vegades entre escenes i que posen dempeus l'auditori quan el desenllaç fa abaixar el teló simbòlic.

Extraordinària la recuperació de l'actriu i cantant Àngels Gonyalons —encara ressona aquell «Mar i cel»— que aquí fa una barreja de gèneres d'upa amb el doblet del paper de l'Alcalde i Amo de la fàbrica i també el del gran Clown. A la Gonyalons només li cal posar-se un abric negre o treure-se'l per intercanviar els dos papers amb una escena antològica en solitari que aixeca algun bravo i tot de l'auditori quan compagina un diàleg a dos en via única entre l'Alcalde i el Clown.

Impecable incorporació de l'actriu i cantant Mariona Castillo, la Zaira, l'únic nom de fonts que es manté de tots els que va fer servir l'original de Rusiñol en una mirada a la tradició onomàstica àrab. Zaira vol dir lluminosa, floreixent, estel·lar. Mariona Castillo es posa en aquest paper de l'artista bohèmia, l'estrella de la troupe, protegida pel Puck (l'actor Jordi Coll), el manaies o mànager que té Zaira com si fos de la seva propietat.

Reconfortant redescoberta del vessant, com a cantant, a més d'actriu, de Júlia Genís —nissaga Genís— en el paper de la Lina, la noia aferrada al poble gris, la promesa del fill de l'Alcalde, el Joan (l'actor Pau Oliver), aquest vivint atrapat entre els dos mons, el materialista de la fàbrica i el de la llibertat de la poesia. Els dos accepten un casament gairebé de conveniència, pactat com aquell qui diu des de la infància, abans que la revolta dels clowns o l'arribada de la Zaira no capgirin el seu futur i els destins que tenien assignats.

Entre tots ells, hi ha el Nil (l'actor Eloi Gómez), el revolucionari i fill de qui la història de «L'alegria que passa» amaga el secret del poble, el secret de l'Alcalde. El jove contestatari, la veu de la revolta, la veu del futurista “prohibit prohibir” en temps de Rusiñol.

La dramatúrgia de l'equip l'ha liderada la productora Anna Rosa Cisquella —l'última resistent al peu del canó de Dagoll Dagom— juntament amb el dramaturg Marc Rosich, el compositor Andreu Gallén i la coreògrafa Ariadna Peya. Tots han defugit l'anacronisme que hi podia haver en el Santiago Rusiñol de fa gairebé 125 anys i que aleshores ja va encaterinar el compositor Enric Morera. Dagoll Dagom ha remodernitzat la peça fins al punt que la podria haver signat un compositor de musicals de nord enllà d'avui mateix.

Dagoll Dagom ha eixamplat la trama de «L'alegria que passa» amb les aportacions musicals i coreogràfiques que mantenen en viu tot l'auditori durant una hora i tres quarts. Ha prescindit d'Agnetes, Tòfols, Tuies o Joanets, que un segle i mig abans devien marcar tendència però que ara trontollarien. I ha convertit els personatges de l'obra en figures simbòliques, a vegades d'aire gòtic, però sempre representants d'una classe social de terra endins, d'un temps i d'un país.

Tot plegat en un marc escenogràfic que pot semblar auster, però que té estructura, a la vegada, de gran musical, i un vestuari que, com faria pitjant un botó un recurs digital, passa en un plis plas del gris complet, amb l'estol de guardapols dels obrers de la fàbrica, a peces vintage, que semblen extretes d'un Holalà, plenes de vida i de color.

Del rap coreogràfic inicial a la peça insígnia de «L'alegria que passa» amb una invitació enverinada: «Benvinguts al meu poble, / poble gris, / un de tants i tants pobles. / Pobles habitats, però poc habitables. / Atrapats entre quatre carreteres, / portant una vida sense llustre ni rastre, / però res destacable... / I no saps com sortir de la roda.» I al final, arriba la pregunta clau llençada a l'aire: «¿Qui ens despertarà...? ¿Qui ens despertarà...? ¿Qui ens despertarà...?» (...)