El millor que li pot passar a una companyia que anuncia el seu comiat és que, quan vas a veure allò que es presenta com el seu darrer espectacle, enlloc de deixar-te envair per la nostàlgia, surtis del teatre amb ganes de més, i amb ganes que la companyia es repensi la seva decisió. I això és justament el que m’ha passat tot gaudint d’aquest ben notable musical al qual Dagoll Dagom li ha posat el mateix títol que té una molt curta obra de Santiago Rusiñol que en altres temps va ser molt representada...però de la qual la dramatúrgia signada per Marc Rosich ens ofereix no pas una adaptació, sinó més aviat una molt lliure recreació inspirada en aquell original del qual en resta ben poc. Però tornem a allò que us deia abans: el millor que li pot passar a una companyia amb mig segle d’història acumulada a les seves esquenes, és que a l’hora de plegar pel que fa a treballar en noves creacions, enlloc de trobar-te una més o menys aconseguida fotocòpia d’allò que va ser , et trobis una proposta que sap alhora com connectar amb aquest nou públic jove que no freqüenta els nostres escenaris tant com tots voldríem. I que ho fa no pas buscant amb ànsia la connexió forçada, sinó creant veritables vincles entre el passat i el present , que tant de bo es projectessin també cap el futur. Uns vincles que fins i tot es fan tangibles amb la presència a l’escenari d’una Àngels Gonyalons pletòrica que en altres temps va jugar també un paper estel·lar navegant entre el mar i el cel guimeranià . I que ara s’acobla del tot al caràcter grupal i a l’energia coreogràfica totalment contemporània que exigeix en gran mesura aquest espectacle...i troba alhora els espais necessaris per tal de demostrar que segueix dominant molt bé (fins i i tot diria que millor que mai) els recursos interpretatius propis d’una gran estrella del gènere musical.
Entre els màxims artífexs d’aquest gran encert global, ens hi trobem el mateix compositor ( l’eclèctic i brillant Andreu Gallén ) i la mateixa coreògrafa ( la “punxible” i intensa Ariadna Peya) que ja havien treballat mà a mà amb la companyia en aquell “Maremar” amb arrels shakesperianes. Però les limitacions que llavors es feien visibles i que donaven com a resultat un espectacle en el qual no acabaven d’harmonitzar els diferents llenguatges creatius que confluïen en la proposta, queden aquí del tot superades. Quelcom que ja comença a fer-se perceptible tot just s’inicia l’espectacle amb l’electritzant força que saben transmetre tant la companyia en el seu conjunt, com un Eloi Gómez capaç de fer-se seva la representació cada vegada que s’apodera de l’escenari. I això ,sense restar-li mèrits a cap altre dels integrants d’una companyia en la qual també Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís o Pau Oliver tenen ocasió de mostrar-nos el seu talent A l’Eloy li toca exercir el paper que els hi correspon a les ànimes rebels que no estan mai disposades a renunciar a la rebel·lia ni a abandonar el lloc en el qual els hi ha tocar exercir-la. Això, ,malgrat els problemes que aquesta decisió els hi pot comportar, i malgrat la tendència a deixar-se dominar dòcilment per les forces vives del poble que mostren els seus temorosos veïns. L’ensopit paisatge rural en el qual mai no passa res d’apassionat que dibuixava el breu text de Rusiñol, ha estat aquí substituït per l’opressiu gris paisatge d’un poble industrial despòticament dominat per un alcalde que es presenta com la cara oposada ( i alhora complementària )d’aquell altre Clown que dirigeix la companyia ambulant que és a punt d’actuar al poliesportiu de la població. I és per això mateix, pel que tots dos personatges son interpretats per una Gonyalons que té ocasió també de muntar-se un bon numeret còmic gràcies a aquesta duplicitat. Rusiñol plantejava a partir d’aquí la trobada impossible entre el fill de l’alcalde (ansiós per fugir d’un entorn que només li ofereix la perspectiva d’una perpetua i molt avorrida rutina vital ,i lliurar-se a la seducció de la bohèmia nòmada) i la cantant de la companyia (que ànsia per contra fugir d’aquest perpetu nomadisme farcit de maltractaments, i buscar aixopluc en un entorn recolzat en la seguretat i l’amor familiar). No és estrany que la filla de Rusiñol arribés a afirmar que aquesta obra curta i aquella altra cèlebre “L’auca del Senyor Esteve “ escrita un parell d’anys més tard, eren els dos textos més autobiogràfics del seu pare, i els que millor expressaven les seves contradiccions: les contradiccions d’un fills de la tirant a alta burgesia industrial que va renunciar al lloc que li corresponia com a hereu del negoci familiar per tal de dedicar-se a fer d’artista amb ànima transgressora, burleta i bohèmia. Però que alhora, tenia força internalitzats els valors sedentaris que li havien transmès els seus ancestres, i els hi atorgava una importància del tot exempta de frivolitat.
En qualsevol cas, Marc Rosich i Anna Rosa Cisquella desborden els límits imposats per l’original, i deixen que a la seva visió del text hi tinguin també cabuda les referències a la lluita de classes, els pecats i les culpes de les quals tan bon profit en sap treure el poder depredador (fins i tot quan s’exerceix de manera casolana), i els nous territoris d’empoderament i trancament amb els rols convencionals que se’ls hi obren a aquests personatges ( o com a mínim a una part d’ells) quan es veuen capaços de fugir dels rols que els hi havien estat assignats com si fossin una condemna de per vida. Ficats en el auster per molt funcional espai escenogràfic dissenyat per Albert Pascual, aquests personatges ens alerten constantment sobre la fugacitat de la vida que “et passa pel davant , però igual com passa , ja s’escapa”, per dir-ho com ho diu una de les lletres dels excel·lents temes que ens canten. Però de moment , el que no podem deixar escapar, és la possibilitat de gaudir d’un muntatge destinat a figurar entre els grans encerts de l’extensa trajectòria de Dagoll Dagom. Aquesta colla de personatges que es deixen la pell cantant i ballant mentre ens expliquen en poc més d’hora i mitja una història plena d’amors mal canalitzats, abusos convertits en vells costums , polítics desaprensius posseïts d’esperit dictatorial, rebels amb causa i rebels que s’han quedat sense causa per culpa de foscos secrets, ens mostren sense fissures el gran potencial que segueix posseint el musical català: ara ens cal a nosaltres tenir cura d’ell.
