Un dilema sobre l'ètica i la ciència. Una història sobre l'amistat idealitzada i la soledat. Una intepretació de traca i mocador. Aquests són els tres elements que es reuneixen a “L'altre”, un divertit text de Roc Esquius al qual Sergi Belbel en la direcció ha sabut dotar.lo de ritme, convertint.lo en una comèdia d'enrenou amb una cderta semblança a “El mètode Gronholm” (en ocasions) i “Pel davant i pel darrera” en altres moments.
Sempre hi ha trasfons en les obres d'Esquius, com una capa que es va superposant a l'altre i així, com una ceba, anem descobrint temes fins arribar al nucli. Hi ha qui pugui pensar que és una història simple sobre les ànsies d'una empresa tecnològica en guanyar mercat i poder gràcies a la construcció d'un robot, sense aturar.se en res per aconseguir.ho. I això és el que passaria en la primera història, la de l'inversor que li encarrega al seu director un projecte que revolucioni el futur de la humanitat. Però no ens quedem aquí, si us plau. La història verdaderament interessant serà la paralel.la, la de les proves, la del Carles i l'Andreu, o la història d'una amistat entre un androide i un home absolutament sol. Com si fòs l'any de la marmota en la mítica pel.lícula "Atrapat en el temps", en Carles prepara una festa a casa seva on no es presenta ningú... solament l'Andreu, qui anirà prenent diverses formes fins acostar.se a la solidaritat i el carinyo cap a algú realment necessitat.
Una de les habilitats què aquesta història arribi és cóm ho explica: el joc de paraules (el mateix "l'altre”, o el "veure” i el “beure”), que, no necessàriament superoriginals, sí que lliguen perfectament amb la trama fins arribar.nos a crear una certa emoció en desdobrir una tendre història d'amistat, o potser molt més, segons es miri.
Ètica, ciència i amistat. Faltava la cirereta i aquesta se'n diu Cesc Casanovas i Alex Ferré. Tots dos protagonitzen una autèntica marató interpretativa (cadascú interpreta tres personatges) que, en els últims 20 minuts es barregen i multipliquen a cor què vols, proporcionant un trepidant "rush" final amb canvis constants que certament deixen extasiats els brillants protagonistes de la peça. Es en aquest tram final on “L'altre” troba el seu "cum laude" convertint.se en una peça hil.larant, crítica i amb molta força, però en definitiva una història molt humana.
