Es podria titular: «Sis personatges a la recerca... d'un robot». I amb això no vull dir que, temps a venir, la noble espècie dels dramaturgs desaparegui de la capa de la terra i sigui substituïda per robots, però no se sap mai què ens oferirà el futur que cada vegada és més present.
A l'empresa tecnològica Visos Blaus ho saben. I per això estan encaparrats a patentar el seu primer androide —no sé si em sona a Andreu, que ve de sant, o a Android, que ve de Samsung—, tot plegat per aconseguir un ésser tant o més humà que un humà de debò.
El dramaturg Roc Esquius i el director Sergi Belbel s'han conxorxat per ajudar els sis personatges a aconseguir el seu objectiu i, de passada, crear un divertimento de blanc immaculat i blau celestial passant pel registre del fregolisme amb moments de clown, jugant amb les ambiguïtats de la llengua —ara que la ve baixa ja ha perdut la seva intensitat fricativa tan pròpia de la terra dels calçots— i creant un nou embarbussament amb els “altres” que acaba donant títol a la comèdia «L'altre».
Els espectadors entren a la sala gran de La Beckett per la part del darrere d'un passadís d'abientació freda, camí del laboratori de Visos Blaus. Hi ha, doncs, una intenció que tothom se senti innovador i inventor o potser androide. Allà apareixeran en una sala neta d'artificis —tres taules i tres cadires blanques i tres teclats WiFiats— on hi ha l'enginyer en cap responsable de fabricar el robot. Des de la direcció de Visos Blaus, però, li envien un jove enginyer ajudant.
La primera parella, Conrad i Adrià, debatran sobre la programació informàtica que han de fer per al robot i ben aviat, apareixeran en una tarima més elevada, dos aspirants a trobar feina, en Carles i l'Andreu —clons, esclar, del Conrad i l'Adrià. És en uns primers gags —no goso dir-ne escenes— que l'obra respira «mètode Grönholm», salvant les distàncies. Entrevistes virtuals, veu d'un Déu superior en off, presentacions personals que acaben en “gràcies, ja se'n pot anar”...
La tercera parella és la que, en la primera part de l'espectacle, té menys presència en la trama. Es tracta de l'inversor de l'empresa tecnològica Visos Blaus i el seu director, en Claudi i l'Agustí. No cal dir que la clonificació amb les altres dues parelles es manté.
I aquesta clonificació és el que dóna tot el joc a una història que pot semblar aparentment només una comèdia per passar una bona estona, però que amaga, com és habitual en algunes altres obres de Roc Esquius, un discurs moral i ètic, de reflexió i de denúncia. En aquest cas, el domini de la màquina i la tecnologia sobre l'ésser humà.
A Sergi Belbel, aquest joc de fregolisme, de corredisses, de canvi de bata per gavardina, de sortida per una banda de l'escenari i entrada per l'altra ja li va bé. Crec que és com una mena d'adrenalina escènica que el director ha utilitzat en alguna altra ocasió i que fa la impressió que ara devia enyorar de feia temps arran de les restriccions afortunadament superades, de moment.
El resultat és un espectacle de registre hilarant, trepidant, que va pujant de to i que té el seu clímax màxim de corredisses, entrades i sortides, i canvi de personatges els últims deu minuts quan arriba el desenllaç. Ja no hi ha opció: cal fer canvis fins i tot a la vista dels espectadors perquè tot plegat és un joc.
Si autor i director s'hi han conxorxat, s'han entès i hi han ballat sols amb bon encert, el mateix es pot dir de la tria de la parella protagonista. L'actor Cesc Casanovas hi sua la cansalada. És inevitable veure'l, per exemple, en el paper del guia del museu d'antiguitats del «Polònia», cosa que confirma que els personatges del veterà programa televisiu tenen molt de cadascú dels que els interpreta. L'actor Àlex Ferré ho té una mica més plàcid pel que fa a suar, però en canvi ha de fer un memorable joc de fregolisme entre el personatge futur robòtic i el personatge emprenedor. Se'n surt expressivament bé, tant de gest, com de moviment i discurs.
Són els dos herois de la comèdia, millor dit, els sis herois de la comèdia. L'actor Cesc Casanovas, un enginyer que està de tornada, un inversor que només pensa en la pela i un treballador que confon el seu paper laboral amb el virtual. L'actor Àlex Ferré, un enginyer acabat d'arribar que se les sap totes, un director de Visos Blaus que sap que sempre cal dir “sí, buana” a l'inversor, i un aspirant a trobar feina que només acabara empatitzant amb el seu partenaire després de diferents programacions informàtiques experimentals.
El merit de «L'altre», que s'inclou dins el cicle de La Beckett «Màquina Persona», és que l'obra demostra que es pot fer bona comèdia, bon humor, mordaç ironia i esclatant divertimento sense prescindir de la reflexió sobre una qüestió encara no resolta, malgrat tots els invents tecnològics del segle XXI: ¿Què va ser primer, l'ou o la gallina?, o dit d'una altra manera per quan arribi el segle XXII, ¿què va ser primer, l'androide o l'home? Tan senzill i enigmàtic a la vegada com distingir lingüísticament entre “beure” o “veure”. Com deia aquell, aquest és el dilema. (...)
