Imaginem que de les aixetes de totes les llars flueix sense límit escudella i carn d’olla. Qui no en menjarà quan en tingui?, qui refusarà el plat de la democràcia, de la classe mitjana, de la llibertat? Una proposta per erradicar les desigualtats socials i repatriar l’escudella al paper que mereix en la nostra societat. Poble: estàs salvat!
Pau Gómez va sorprendre l'any passat a Fira Mediterrània amb una peça que es representava a la vora dels fogons: Relleus: Aperitiu i primer plat. Reivindicava el xup-xup de les cuines i sobretot les seves converses íntimes. Ja avisava que era una mena d'un working progress i que es transformaria en un espectacle ben diferent. Aquest any, que Elaine Grayling ha sintonitzat amb el públic en aquesta latitud (en una versió doble de Man mano: La riccetta i l'incontro), Gómez, efectivament, ha obert la tapa de l'olla exprés abans d'hora.
L'escudellometre ve a ser una forma de mesurar i de recollir tota mena de relació amb la tradició, en clau molt desenfadada. Des de la cuina, hi ha una cosmovisió catalana ben particular. La proposta prepara tots els ingredients. I els escampa per l'escenari. Quasi com si fos una performance daliniana. Potser l'únic problema és que fa un canvi de codi a mitjan espectacle (de la proximitat amb els records a un cert esperpent) descol·loca excessivament. Perquè treure suc còmic del brou és enginyós, però fa sentir ridícul d'haver connectat en el món emotiu precedent. Perquè es faci brou cal remenar amb la cullera amb cura; no moure-la fent que esquitxi tota la cuina!
L'intèrpret es presenta com una mena de cuiner il·luminat amb uns parracs que poden recordar Albert Pla i que esprem el rebost de pensaments i filosofies planianes, que surten dels fogons. Fins la política sembla tenir-hi cabuda en aquest poti-poti per a totes les butxaques, sempre que se li dediqui el temps de foc lent imprescindible. Gómez es transmuta en api o pastanaga, o en un grapat de cigrons per deixar que l'escalfor l'estovi. Tant dse val. Sota del fum espès emergeix una cultura petita, íntima, anònima de les que, en tastar l'escudella en un local (ja desaparegut) al costat de la llibreria 22@ de Girona, un comensal es va posar a plorar perquè li recordava un àpat a casa l'àvia que havia buscat durant anys. En l'escudellometre, aquest ¡a confessió deu ser el top del rànquing!