L'illa deserta

informació obra



Autoria:
Marc Artigau
Direcció:
Marc Artigau
Intèrprets:
Miki Esparbé, Maria Rodríguez
Sinopsi:

L'illa deserta és la història d'Ella i d'Ell.

De tot allò que hauria pogut ser.

Ella que treballa en un banc i que pintava grafits per la ciutat.

Ell que és repartidor a domicili i que somia en ser actor.

Ella i Ell que ens expliquen com van ser, com són i com seran, ara que una trobada fortuïta, tancats dins d'un ascensor, els pot canviar (o no) l'existència per sempre. Què t'enduries a una illa deserta? Una vida explicada des del principi fins al final, tenint en compte totes les possibilitats, totes les variables.

Aquella mateixa nit quan, per fi, surten de l'ascensor, una xifra malentesa, un cinc per un sis, pot fer que no es tornin a veure mai més o pot ser el principi d'una llarga història.

L'illa deserta reflexiona –en una comèdia trista– sobre quines casualitats ens han dut fins aquí? De quines decisions ens penedim...? Com serien les nostres vides si ens enamorem o si finalment prenem altres camins.

Diu Javier Marías:

Inversemblantment, aconseguim convèncer-nos dels nostres atzarosos enamoraments, i són molts els que creuen veure la mà del destí en allò que no és més que una rifa de poble quan ja agonitza l'estiu.

Marc Artigau i Queralt

Nota: En la segona temporada, Isak Férriz substitueix Miki Esparbé.

Crítica: L'illa deserta

24/06/2023

L'amor és una rifa de poble

per Ana Prieto Nadal

No hi ha dubte que aquest és i serà un dels grans èxits de la temporada. Marc Artigau ha escrit i dirigeix una comèdia romàntica que toca la fibra, a còpia de rèpliques enginyoses i altres de més previsibles. Ara bé, allò que li dona una volada incomparable a la posada en escena és el descomunal talent interpretatiu de Maria Rodríguez i Miki Esparbé.

L'espai escènic ‒a parer meu, el més feble de la proposta‒ conté alguns elements relacionats, en clau metonímica, amb les diferents etapes vitals, reals o fictícies, per les quals passarà el relat dels personatges. Tot desprèn un aire d'irrealitat i de joc infantil, com les roques volgudament artificials i els retalls superposats que evoquen el típic dibuix d'una illa deserta. L'escenografia de Raquel Ibort ve a confirmar que la proposta teatral s'ho juga tot al “i si”; és a dir, que aposta per la potencialitat quàntica de la ficció.

Els dos intèrprets són a escena abans que comenci la funció i interactuen amb naturalitat amb el públic ‒nombrosíssim!‒ que va acomodant-se a les butaques. La història que ens volen explicar, amb el gest acollidor i l'empatia dels bons amfitrions, comença amb l'aturada d'un ascensor on els seus personatges van quedar atrapats quan eren dos desconeguts ‒en realitat, ho seran per sempre més, de desconeguts entre si, però això ho entendrem més endavant‒. Allà juguen a fer-se tota una sèrie de preguntes-dilema que, a banda de servir per passar l'estona, posen a prova la imaginació i l'autoconcepte dels interlocutors.

Els personatges entren i surten d'aquest episodi ‒com de la resta de situacions recreades‒, per retrotraure's als records d'infantesa i als propòsits avortats d'adolescència, i també per projectar-se al futur. Tot i que alguns passatges estan textualment menys elaborats o tiren una mica massa de tòpics, l'estructura, molt ben trobada, se sustenta en interaccions que ens fan emocionar pel que tenen d'universal i perquè ens transporten a vivències pròpies o de gent que coneixem.

La gran sort és que l'obra la defensen dos actors extraordinaris, ideals per a aquest repte. Rodríguez, a banda d'una gran plasticitat expressiva, té una capacitat aclaparadora d'estar dalt de tot de l'emoció des del començament, i anar saltant d'un estat anímic a un altre ‒del riure espontani a l'atac d'ansietat‒ amb una energia que resulta gairebé revolucionària. Per la seva banda, Esparbé, afinadíssim a l'hora d'aportar el contrapunt irònic, ofereix una composició molt còmica i tendra alhora; amb un sol gest, canvi postural o inflexió tonal, és capaç de parodiar tipus i referents de manera eficaç i hilarant. Tots dos intèrprets enamoren el públic, també quan assumeixen fugaçment altres personatges ‒pares, parelles, professors‒ que enriqueixen la funció i evidencien ‒encara més!‒ les seves qualitats actorals. Gràcies a les seves portentoses interpretacions, el públic es veu impel·lit a suspendre la incredulitat i entregar-se del tot a la il·lusió escènica.

La comèdia funciona molt bé per l'excel·lent complicitat entre els intèrprets, però també per la manera com la dramatúrgia d'Artigau posa de manifest que l'èxit d'una parella ‒força subjectiu i dubtós, en realitat‒ passa per intentar “ser feliços”. Però no tan feliços com per “perdre el nord” i “ fer ràbia” als altres ‒que la vida ens va ensenyant a conformar-nos i rebaixar expectatives‒, sinó en virtut d'una combinació de “diversió i normalitat”, que, sota els efectes químics experimentats amb un determinat partenaire, acaba produint el miratge de l'enamorament. La casualitat, el conformisme i els fracassos aliens ‒“Tots som una imitació d'algú [...] no podem pretendre ser els primers, ni els preferits”‒ són els principals factors que determinen les tries sentimentals, i és que l'amor és “una rifa de poble”.

Té gràcia com Artigau posa en el centre de les estratègies comunicatives ‒a la recerca d'una cosmovisió compartida o, com a mínim, de referents en comú‒ l'intercanvi de noms de directors, títols de pel·lícules i temes musicals; el pes de la cultura, ni que sigui com a excusa per al flirteig, es referma en el gir final de l'espectacle, enormement metateatral. El ritme és important en les relacions ‒es diu en un moment donat‒; també ho és en el teatre, com bé sap l'autor, i per això la seva direcció és pròdiga en alternances i contrastos. Més enllà de mostrar-nos en clau de comèdia l'encant i la part lluminosa de les relacions ‒encara que siguin apòcrifes o purament projectives‒, recorre narrativament tot l'arc temporal de la vida que els personatges van/no van tenir; el relat complet, per bé que el·líptic, dels desenllaços ‒com passava, per exemple, en l'acceleració final de la molt més densa i dramàtica Pulmons de Duncan Macmillan, i en l'episodi de tancament de la sèrie Six Feet Under‒.

On van les relacions que podrien haver estat i no van ser? Al teatre, és clar, que, a més, sempre ens fornirà de motius, cites i estímuls per poder entaular conversa, connectar i potser iniciar una relació d'amor, com passa en l'inesperat i enginyós epíleg.