Poques coses poden haver-hi tant distants entre elles com ara ho són la literatura de Michel Houellebecq i aquesta altra que practica Marc Artigau . Però gaudint de l’excel·lent comèdia trista d’Artigau (és ell mateix qui la defineix així) m’ha vingut el cap el títol d’aquella novel·la del molt polèmic francès anomenada La possibilitat d’una illa. I és que , emmirallant-se una mica en el gran Javier Marias , el nostre autor ens recorda de quina manera la pura casualitat i els més imprevistos girs del destí o quelcom tan prosaic com ara confondre un número per un altre, poden determinar el rumb que prendrà la nostra existència. En aquest cas , centrant-se en el rumb amorós, perquè aquesta comèdia trista és també una comèdia romàntica que dona bon testimoni de les moltes comèdies romàntiques al més pur estil hollywoodià que porta vistes Artigau. Però tot recordant-nos alhora de quina forma les eleccions amoroses poden acabar també determinant d’allò més un grapat d’altres decisions vitals, llocs de treball inclosos . Tornant a Javier Marias: diu l’autor de “Mañana en la batalla piensa en mi” que, de forma inversemblant, tendim a veure en els enamoraments purament atzarosos una mena de mà del destí que els situa en una altra dimensió, quan en realitat no es tracta d’altra cosa que d’ “una rifa de poble que té lloc quan l’estiu ja agonitza”. Ras i curt : t’ha tocat el que t’ha tocat gairebé per casualitat, però tu , un cop t’ha tocat, intentes investir-ho de sublim romanticisme. Quelcom que dit així, pot semblar un gerro d’aigua freda pels esperits romàntics. Tot i que, insisteixo ( no sigui que ara algú es desanimi) aquesta és alhora una comèdia ben romàntica.
El que passa és que ( i mentre fica de per mig la preceptiva pregunta que formulem tot sovint quan volem saber els gustos d’una persona i potser també les afinitats que tenim amb ella, i li demanem què s’emportaria a una illa deserta), l’obra ens recorda que l’horitzó n’està ple d’illes possibles. La brúixola de l’atzar ens ha portat cap a aquesta, com podria haver-nos portat cap a una altra. Un cop assentats a l’illa pot passar que arribem a creure que a l’oceà no hi ha illa més acollidora: i tant de bo, si us trobeu en aquesta circumstància. Però també pot passar que ens adonem que arribar fins aquí ha estat cosa de la casualitat, i que ens preguntem quines altres possibles casualitats ens hem perdut per la travessia. O que ens posem ben quàntics ( tot i no tirar mà de paral·lelismes científics la comèdia trista i romàntica d’Artigau també té el seu punt quàntic, i l’autor no dubte en recórrer a científics com ara Paul Krammerer o Carl Jung a l’hora de fonamentar teòricament la seva obra ) i sens facin visibles de cop els diversos illots que ens podríem trobar perduts per l’oceà.
Artigau situa en un ascensor el punt de partida d’aquest itinerari amorós que acaba incloent ( millor no revelar masses detalls) senderis inesperats fruits també de l’atzar. I ho fa en companyia d’una parella que desprèn bona química i carisma interpretatiu: la formada per Miki Esparbé i Maria Rodríguez, excel·lents tots dos, també a l’hora de crear una visible complicitat amb el públic; aquí no hi caben tampoc les quartes parets. I recolzant-se en aquesta complicitat i anant de casualitat en casualitat , Artigau va donant-li forma a un molt hàbilment construït text que l’autor dirigeix amb tanta habilitat com l’ha construït, que malgrat anar-ne ple de referents fàcilment detectables acaba transmeten la solidesa que assoleixen les obres quan saben assimilar els referents per acabar convertint-los en quelcom ben personal, i que sap també dosificar la diversió farcida de punts agredolços amb l’emoció cap a la qual deriva aquesta exploració de les illes a les quals s’ha arribat, i d’aquelles altres que es van quedar en possibilitats. Artigau, això sí, cau en la temptació de guarnir el seu ben trobat final amb un segon final innecessari i una mica contraproduent . Però si t’oblides d’ell, la seva comèdia trista romàntica i una mica quàntica, funciona amb la precisió d’una maquinaria molt ben greixada.
