La comèdia romàntica mai falla. En les seves múltiples cares, sempre acaba conquistant a un públic molt heterogeni. La necessitat d’amor des de la ficció és transversal. Estem àvids d’històries de gent que s’enamoren o que fugen de l’amor, que en reneguen o que el busquen desesperadament, o... Tots volem estimar o ser estimats. Tots volem veure com des de la ficció parlen dels nostres sentiments, com ens podem veure reflectits en diversos personatges. Una bona comèdia romàntica pot resultar catàrtica i generar unes endorfines que cap altra gènere provoca. Als nostres escenaris, no abunden tant les comèdies romàntiques. Això sí, quan arriben, acaben captivant al gran públic. Ja va succeir fa anys amb Smiley de Guillem Clua i la seva segona part. I podríem dir que en certa manera “L’illa deserta” de Marc Artigau és hereva d’aquesta. “L’Smiley hetero” van dir dues persones diferents en dos moments diferents durant la cerveseta post funció el dia de l’estrena. Però les etiquetes les carrega el diable.
De fet, a mitja funció em va venir com una fletxa un altre referent: Nora Ephron i sobretot el guió de “Cuando Harry encontró a Sally” (Rob Reiner, 1989). Ja se sap que els crítics ens agrada buscar els enllaços amb altres obres i autors. Aquí per to i estructura ressona a aquella pel·lícula mítica dels vuitanta. Però el propi Marc Artigau no reconeix aquesta referència, sinó un seguit d’influències tan variades com Javier Marías, Pirandello, Larry David o la pel·lícula “La La Land” (Damien Chazelle, 2016). Però no és una obra pensada, sinó més aviat sentida. Escrita a raig pel seu autor. A vegades, les millors obres són aquestes, perquè són les que més connecten amb les emocions i els sentits i no tant amb l’intel·lecte. Penso de fet, en les paraules de Jordi Casanovas que ha recollit recentment en Jaume Forés del Núvol: “No vull que el públic pensi, sinó que s’emocioni i, si cal, després ja reflexionarà, si vol”.
Val a dir que l’obra d’Artigau és una història que va directament a buscar l’emoció, el somriure còmplice, la rialla, però també la llagrimeta. Però és honesta i no tramposa. Ja t’ensenya les cartes des del moment en que la Maria Rodríguez ens pregunta si som feliços i ella contesta que ha estat feliç durant tres cops a la seva vida. Més endavant serà en Miki Esparbé qui farà el mateix, però enumerant tres instants on hagi tingut por, una por real. Aquesta serà la tesi que s’anirà desplegant al llarg de la gairebé hora i mitja que dura la funció: com la felicitat i la por condueixen les nostres vides i les coneixences que fem.
Des d’un bon principi, ambdós personatges es dirigeixen al públic. Com a Smiley, han vingut a explicar la seva història. És un principi a batzegades, que va alternant retalls d’una escena fonamental en un ascensor amb intervencions d’un i altre sobre els seus desitjos i records. Ja veiem que és una obra amb una mirada nostàlgica, positiva, però també en la que, gràcies a la mirada contraposada de l’altre, sabran riure’s de sí mateixos. Tanmateix el pes està en els desitjos, les projeccions de futur que hom té en la vida. I és que aquesta comèdia romàntica, tot i que posa el pes en la possible relació entre els dos personatges, al final és un al·legat vitalista. Ja ho té això Artigau, algunes de les seves obres i novel·les (La vigília, Alba (o el jardí de les delícies), Arbres...) són relats de vida. I aquest és el punt de “L’illa deserta”, una història sobre la vida dues persones i com l’amor impacta en les seves vides.
L’obra té una gran virtut, una estructura juganera que permet als personatges entrar en les escenes de la seva vida, sortir per comentar-les, recriminar actituds i decisions i, per tant, agafar una distància emocional (tot ho diuen des de l’atalaia del temps vençut) que afavoreix la comèdia i tempera aquelles parts més lacrimògenes. Sols en l’últim terç, tancant el focus de llum en els personatges i amb un brunzit de fons, ens anirà endinsant en el final de vida, trist, però honest. La solitud d’alguna forma s’acaba escolant dins l’ànima.
Obres com aquesta funcionen molt bé si la química entre els actors és bona. I en aquest sentit, Miki Esparbé i Maria Rodríguez, ho broden. És d’aquells espectacles on res seria el mateix sense dos bons actors que saben comunicar-se en tot moment. El text i la proposta escènica del propi Artigau és un bombó per qualsevol actor que li agradi jugar a l’escenari, que busqui la complicitat amb el seu company i amb el públic. I en aquest sentit, ambdós intèrprets connecten d’una manera molt orgànica. Maria Rodríguez sap treure la part més còmica, però sense histrionismes i després evoluciona cap a una vulnerabilitat que ennuega. Miki Esparbé fa un viatge similar, però agafant un rol més crític i desencantat, com si se sentís perdedor des d’un bon principi. Però és en les seves converses, en els seus aproximaments i distàncies on es veu una complicitat absoluta. Un deu per La Brutal i Artigau per unir aquests dos talents i aconseguir que en Miki conegui la Maria.
Artigau fa un dissecció de les nostres vides i dels moments vitals que en certa manera ens marquen i a través d’aquests representa tres vides diferents però complementàries, posant el focus en les relacions afectives. En cada una d’aquestes històries els personatges van encaixant diferents peces, aquelles pel·lícules, aquelles militàncies, aquelles cançons. Cada relació els hi dona quelcom diferent, quelcom autèntic. Si bé, ell critica la relació d’ella amb en Joan i ella la d’ell amb l’Ester, saben que aquesta és la història que perdura, la que guanya als avatars del destí. Un sol número, ho pot canviar tot. O la insistència. O la mala sort. Tanmateix Artigau fa la comèdia romàntica més anticlímax que hi ha. Així com a Smiley hi havia el fil vermell que unia les persones destinades a estar juntes, aquí el fil es divideix en molts camins, oferint diferents mitges taronges als seus protagonistes.
