Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka, pot semblar un joc de lletres kas, però és un joc aparentment filosòfic que, sense caure en una enutjosa tesi de càtedra, la dramaturga i directora argentina d'adopció catalana, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), porta al caire de la ironia i l'humor subtil per vestir amb suavitat la tragèdia interior que viu la seva protagonista —no goso dir alter ego—, una brillant professora associada d'ètica, complidora tota la vida amb la feina i les seves obligacions, que és a la ratlla dels cinquanta anys, que es veu abocada a caure en la invisibilitat, abocada al divorci, amenaçada per un fons voltor perquè abandoni el pis de lloguer en quinze dies, tocada per algun malestar físic de caire psicològic que li provoca algun mareig a l'aula, denunciada per un alumne poca-solta sense arguments i tractada amb menyspreu o ignorància per aquells amb qui es veu obligada a tractar: un estol d'homes que veu tallats tots pel mateix patró, independentment de la situació o la categoria professional que ells tinguin.
Una obra com «L'imperatiu categòric», que és un “tête a tête” entre dos intèrprets (una esplèndida i matisada Àgata Roca i un camaleònic i murri Xavi Sáez), es converteix en una obra de primer ordre partint d'uns diàlegs esmolats —tan esmolats com ho pot ser la fulla d'un ganivet de cuina de notables dimensions— i d'una ambientació escenogràfica que Judit Colomer ha dinamitzat amb un seguit de canvis, durant l'hora i quart del muntatge, passant del loft rònec de la protagonista a un fosc i perillós replà d'escala, un despatx vell de cap de departament d'universitat, una freda consulta mèdica, un espai d'un restaurant de poques forquilles o un despatx de comissaria.
Tants caps, tants barrets. O el que és el mateix: tants espais, tants homes: un agent immobiliari, un coordinador de departament, un voluntari a una cita esporàdica, un cambrer de restaurant, un veí amb la música a tot drap, un psiquiatre de bata blanca o un policia de baixos fons. I tots, en la pell de l'actor Xavi Sáez que els perfila amb una senzilla peça de roba, un gest determinat o una ganyota. Ella és Clara G. (sí, com aquells personatges kafkians que no tenen cognom, Joseph K., per exemple, d'«El procés», una de les referències que respiren en l'obra, de la mateixa manera que també hi treuen el cap Walter Benjamin o Friedrich Nietzsche.
Clara G., professora associada d'universitat de per vida, és un retrat de moltes Clares G. d'avui en dia. La precarietat no és només patrimoni de generacions joves. També existeix en la maduresa, quan sembla que el món s'enfonsa i qui vol surar troba totes les portes tancades i barrades. Aquesta és la situació de la Clara G. de Victoria Szpunberg que, sense defugir la ironia, burxa en la ferida de la protagonista, que podria ser també la ferida de moltes altres dones —i homes, posats a mantenir la igualtat— com ella.
La dramaturga Victoria Szpunberg ha fet una obra que hauria de tenir un llarg recorregut, per no dir que demana a crits una reposició en una pròxima temporada. No és usual que una autora considerada local i contemporània exhaureixi totes les localitats i hagi de prorrogar, per molt que l'estrena sigui en un teatre com el Lliure, acostumat a exhaurir o prorrogar en altres ocasions.
La clau de «L'imperatiu categòric» és el tractament intel·ligent a una qüestió dramàtica, l'empatia de la protagonista amb l'auditori a qui converteix només començar en alumnes desinteressats d'una de les seves aules, el caramel del ball que ho posa tot en marxa, la confiança en una actriu com Àgata Roca que troba aquí, com altres de les seves col·legues de companyia, la sortida individual i el seu bon fer després d'una llarga trajectòria amb la troupe de T de Teatre, i l'aposta també per Xavi Sáez, multiplicat per set, que ell sap moure com si fossin set opcions a encertar en una diana. Compte, però, tots set, a esquivar el ganivet ben esmolat que la Clara G. porta amagat a la bossa de mà. (...)
