Victòria Szpunberg (estudiant de filosofia que va deixar a mitges, per acabar sent dramaturga) ha confessat més d'un cop a twitter el seu enuig per haver de completar factures digitals, tràmits burocràtics sense retribució que acaben suposant una càrrega afegida a la feina que s'ha de cobrar i que només facilita la feina al funcionariat de torn, que ja té un sou. Aquest és un episodi absurd més, que remet al Kafka d'El procés, que la professora ha convidat els lumnes a llegir per entendre Kant. I sí, la tesi que volia ser universal del filòsof (per englobar tot allò que un ésser amb capacitat de raonar ha de fer, sense atendre al càstig o al premi de la religió o la societat) ressona constantment. Arrosseguen pel pedregar l'imperatiu categòric en cada topada de la professora associada de filosofia a la universitat (una Àgata Roca que desborda naturalitat en la interpretació i empatia cap als alumnes de l'àgora de Gràcia) amb els homes de caverna (siguin psiquiatres, catedràtics o cambrers interpretats per un camaleònic i afinat Xavier Sáez). Hi ha Kant i la tragèdia d'una antiheroïna que sembla que perd cada una de les partides, tot i que té millors cartes, però el privilegi patriarcal l'aclapara... (sempre?). Szpunberg signa una de les seves peces més divertides, sense deixar d'abordar temes quotidians i pensaments profunds. Sí, a la matraca de Kant, li sap trobar una música (sigui My way o The wall) per poder-la cantar i ballar fins al deliri final.
La dramaturga i directora confessava l'altre dia al 3/24 que grava algunes converses del carrer. El dol per la mort del seu pare es va convertir en El pes d'un cos (TNC, 2023). Ara la seva recerca per trobar un pis de lloguer, la inestabilitat de les professores associades universitàries, la invisibilitat a partir de la maduresa són esqueixos que han donat aire a aquesta comèdia. Un ganivet de notables dimensions, d'un acer inoxidable lluent, emergeix com la sortida a una vida que, fins llavors, ha estat previsible, ordenada, disciplinada i que, ara, potser s'esbrava. El muntatge succeeix en un continu canvi d'espais. Judit Colomer ha fet una escenografia de plans que, com uns paravents, transforma l'acció. Tot es va desmanegant, augmentant la velocitat cap al final. Cada cop apropant-se més ràpid a un final contundent, però que un gir definitiu, deixa obert a intuir si la professora associada dimiteix com a deixeble de l'imperatiu categòric de Kant. O no. Ara, per emmarcar la coreografia entre el cambrer empoderat i la ciutadana assenyada que torna al local per pagar allò que la targeta de crèdit li va impedir una nit anterior.
Szpuberg gasta una ironia que ensopega amb la tecnologia i la burocràcia i que denota prou intel·ligència per treure un somriure a les situacions que posarien, a tot mortal, de mala llet.
