La bella dorment

Familiar

informació obra


Intèrprets:
Cristina Esteve, Albert Doz
Il·luminació:
Jaume Gómez
So:
Jaume Gómez
Escenografia:
Lluna Plena
Direcció:
Joan Guaski, Roc Esquius
Companyia:
Guasch Teatre
Autoria:
Roc Esquius
Sinopsi:

La princesa Aurora ha nascut, al regne hi ha molta alegria i es prepara una gran festa; tothom està convidat a celebrar-ho: el poble, la fada Panxeta, els reis d’altres regnes, tothom és benvingut. Però la malvada bruixa Pèrfida no. Per venjança maleeix a la princesa i la condemna a ser la seva esclava el dia que faci la majoria d’edat. Per evitar que la princesa caigui en el poder del malefici, el seu pare, el rei Aram, farà que l’amaguin a la casa d’una ermitana. Així en el més secret del llocs aconseguiran salvar a l’Aurora.

Ella és una noia bonica, alegra, divertida; coneix un noi, un jove agradable, simpàtic i de sentiments nobles, i els dos s’enamoren. Per evitar que ningú s’enfadi decideixen veure’s en secret i en una d’aquestes trobades Pèrfida els descobreix i aconsegueix emportar-se a l’Aurora.

Podrà el seu enamorat rescatar-la? El rei i tots els seus súbdits tindran prou poder per anar a buscar-la?

Crítica: La bella dorment

09/05/2015

La Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat

per Andreu Sotorra

Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz.

L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial.

Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència. (...)