No és cosa fàcil. Primer s'ha de tenir predisposició. Thierry Malandain hi treballa amb la mirada posada en dos objectius. El més important té a veure amb la necessitat d'actualitzar el llenguatge. No s'ha prodigat molt per Catalunya, però en la visita al Centre Cultural de Terrassa el 2013 amb Romeu i Julieta vam poder comprovar-ho. Fora artificis escenogràfics i antigalles visuals: el públic dels nostres temps no les necessita. Es pot ballar amb roba de carrer, sense renunciar a la qualitat. I això té relació amb el segon esforç que el coreògraf s'esmerça en aconseguir dels seus intèrprets: expressivitat, emoció -millor continguda, com és el cas- perquè al capdavall s'està explicant històries. El gest al servei del conjunt. Per explicar bé un conte, cal pensar qui l'escoltarà.
Després s'haurà d'escollir quina versió del relat volem. Hi ha tants com joglars. Som a l'era de la imatge i La Bella i la Bèstia està irremeiablement vinculada amb el cinema i més d'un excés teatral posterior. La selecció de fragments de diverses obres de Txaikovski delimita bé el necessari contacte entre tradició i modernitat. Interpretada en directe a Peralada per Euskadiko Orkestra Sinfonikoa. Sempre pendent de les evolucions dels ballarins, Ainars Rubikis marca una direcció resolutiva i nítida. Pensant en la totalitat de l'espectacle i no en el lluïment del músics. Sap prou bé que dalt de l'escenari la companyia fuig del virtuosisme i el protagonisme narcisista. Ballen una experiència immersiva dins d'un trànsit sonor. Així ho exigeix la lectura psicològica de Malandain: la bèstia desdoblada en cos i ànima.
Potser aquella dualitat resulta excessiva per a l'espectador, obligat a destriar en els abundants canvis que venen pautats pel desplaçament de les cortines. Excel·lent i efectiva idea escenogràfica de Jorge Gallardo. En un obrir i tancar d'ulls permet desplaçar-se d'una realitat a l'altra. Més evident en la utilització del color daurat a les escenes a Palau; més complicat de seguir en la resta. Aquella dissociació de personatges condiciona una mica. Això i un cert apaivagament rítmic en el primer terç, tot i l'arrancada entusiasmant, són segurament els aspectes menys encertats.
Quin plaer que t'expliquin bé un conte. Però què difícil si es tracta d'una història ben coneguda i de la qual en tenim tantes referències. El gran encert del Malandain Ballet Biarritz és fer-ho de vell nou, construint un imaginari diferent, atansant-se a les imatges del film de Cocteau del 1946. Generant un espai musical propi. Defensant una dansa neoclàssica que no representa la tradició com a objectiu, sinó un desplegament causal amb la finalitat d'acompanyar el públic en una proposta emocional sense estridències.
Visita el bloc de dansa Escena de la Memòria:
