Si unim els noms del ballet La bella
dorment del bosc i el dels
Ballets de Monte-Carlo, segur que hi ha un alt reclam, però si a això a més li
afegim que el Gran Teatre del Liceu vengui les entrades a preus econòmics, l’èxit, almenys d’assistència, està assegurat. Seria fantàstic que el Liceu pogués prendre
aquesta iniciativa en properes funcions de dansa.
El treball de Jean-Christophe Maillot, coreògraf i director de la companyia,
ja es conèixia a Barcelona, ciutat on havia presentat fa anys, al Teatre
Nacional de Catalunya, Romeo i Julieta
(2002) i Miniatures (2004). Ara,
tretze anys més tard de la seva estrena mundial, ens arriba Le Belle, un muntatge inspirat en el famós ballet de La bella dorment del bosc de Marius
Petipa i Tchaikovski, amb un llibret del conte de Perrault, que Maillot ha
adaptat al seu món creatiu, on, com ja haviem constatar en les seves anteriors
obres, la plasticitat prima molt per sobre de la riquesa coreogràfica, i
personatges que en la versió original no tenen un perfil de primeríssima línia agafen
un relleu important, com succeeix en els rols de la Reina mare i Carabosse, la
bruixa.
Sens dubte, resaltar aquests personatges i que un mateix ballarí els
interpreti és un dels grans encerts de Maillot, com també ho és posar-los en
mans d’excel.lents artistes, com és el cas de George Oliveira. El ballarí, amb
un físic que podria ser un àlter ego
de Maillot, fa una interpretació extraordinària de la Reina mare, amb tot el que
comporta de manipulació cap al seu fill, el Princep, i de Carabosse, on posa el
millor de les seves qualitats físiques i emocionals per mostrar la maldat que hi ha en aquest
personatge.
En l’apartat d’interpretació també cal destacar Anja Behrend, com Belle, i Mimoza Koike en el rol de la
fada Lilas. La resta de components de
la companyia defensen correctament els seus papers, si bé no mostren registres en unes
interpretacions on un gest efectista s’imposa de manera reiterada.
El coreògraf, a més d’incloure fragments de Romeu i Julieta, també de Tchaikovski i d’encarregar a Philippe
Guillotel un excessiu i protuberant vestuari, manipula la història original i
situa a l’espectador en un viatge pel somni tergiversant llocs, com, situar l’acció en una
altra galàxia, o afegir escenes, com la de la violació de la protagonista. Tot això transcorre en un espai constant i extremadament
lluminós, fet que no ajuda a la dramatúrgia
de les escenes, siguin aquestes de caràcter joiós o dramàtic. Tant li val.
