La Bohèmia és un petit concert teatralitzat, condimentat amb algun toc de poesia i un xic d'opinió. Un viatge despullat a l'essència d'un repertori d'una sensibilitat extraordinària i una immensa bellesa. Perquè, de bohemis, tots n'hem estat en algun moment o altre. D'alguna manera o altra.
Bogeria, fragilitat, tremolor, revolució, surrealisme, picardia, amor, melangia, llibertat, record, ruptura i anhel.
Un recorregut senzill alhora que agosarat pel com, per a nosaltres, continua prou vigent una manera de viure, conviure, sentir i compartir. Un recorregut per la nostra passió per l'art, la cançó i la bellesa.
Un petit esbós d'una època, d'un estil, d'una música i d'una manera de fer que han quedat als nostres cors i ens fan frisar per mostrar el que tenim per dir sobre tot el que tantes vegades hem sentit.
La vida bohèmia és un del grans paradigmes de la cultura: és la dels artistes, sempre escurats de diners, que tot ho confien a l'èxit que, sense cap mena de dubte, els ha de venir en un futur, atès el seu innegable talent. Des del primer text de les Escenes de la vida Bohèmia de Henri Murger, passant per l'òpera de Puccini que la va popularitzar, la pel·lícula d'Aki Kaurismaki de 1992 en blanc i negre (si la trobeu, no us la perdeu) i la moderna versió, tant de teatre musical com en cinema 'Rent', la paraula Bohèmia (a banda de ser una regió del centre d'Europa on es fa un cristall excel·lent) ha estat sinònim d'artista, jove, pobre com les rates, enamoradís i probablement víctima d'alguna malaltia prematura.
Així arrenca aquest meravellós espectacle, creat i dirigit per Agustí Humet*, que alterna poesia (en textos no necessàriament rimats) amb cançons amb un innegable aire parisenc de principis del segle XX. No és casualitat, l'apropiació del nom i de l'esperit, la identificació de la paraula amb la ciutat.
Però alerta, per sort l'espectacle no es rebolca en cap ànim explicatiu després del primer text, sinó que va desgranant, poc a poc, sense pauses, el seu repertori on, al menys per a mi, regna l'esperit i el record de les cançons d'Edith Piaff, però també els versos de Brassens, la música de Moustaki, Brel, Aznavour (al capdavall, la Bohème era d'ell), i tants d'altres, que trobareu en aquest dossier, millor que afusellar-ho en aquestes línies.
Dues actrius, la Xuel Díaz i la Úrsula Garrido, posen la part femenina, i la resta, l'actor Víctor Vela i l'acordeonista Manel López (a qui mirem tots quan es canta la cançó homònima, inoblidable), sense cap mena de microfonia, en una proposta pràcticament nua, de tot menys de talent. Tots els presents teníem el cor en un puny, una cara de satisfacció impossible de reprimir i la sensació d'assistir a un acte únic, delicat, més enllà de conèixer prèviament els textos i les cançons, ja que ens ho varen servir tat amb una claredat i sensibilitat irresistible. Tot: el repertori, l'ordre en què es van alternant textos i cançons, la magnífica traducció del francès (ho certifico), la interpretació teatral i la musical, les veus, els cossos, els moviments, tot, com deia, a un altíssim nivell.
I com sol passar amb la poesia, difícil d'explicar amb paraules. I tampoc en volem fer un spoiler. Us animem a veure-la allà on la facin. De fet, la única pega que podria trobar-li, i que li vaig manifestar a la sortida a la persona que porta la distribució, és que és per a paladars fins, i probablement no triomfaria en tota mena d'espectadors. Tant de bo m'equivoqui.
*Segons s'explica al dossier, l'espectacle i la mateixa companyia surten d'un taller de 1er. d'Interpretació de l'Institut del Teatre, conduit per ell mateix, i on van coincidir els membres actuals.