La Bufanda és un espectacle de dansa i teatre que combina les paraules i el moviment per explicar una història que té com a protagonista en Jess.
En Jess és un personatge excèntric i sensible, que s’apropa a l’espectador a través del llenguatge corporal i que trenca la quarta paret de l’escena, a través del joc de paraules i el seu toc humorístic. D’aquesta manera fa partícip al públic, que es pot sentir representat en aquesta caricatura del malalt d’amor.
En Jess parla del moment en què va conèixer a Nat en un bar del carrer Bellafila de Barcelona. Tot va ser tan ràpid… era com si es coneguessin de tota la vida. Van passar de ser res a ser-ho tot.
I de sobte, tot s’atura en aquell sopar. En aquestes paraules que Jess necessita expressar.
Una barreja de paraules i moviments entrellaçats per respondre una pregunta senzilla, ¿Què va passar en aquell sopar que va marcar un abans i un després a la vida de Jess?
Escenes que vibren entre viatges, somnis comuns, inseguretats… 50 minuts que introdueixen a l’espectador un llenguatge corporal molt personal i un fil conductor molt ric en detalls.
Oriol Roca proposa un monòleg a dues pistes. Per una banda, es vol expressar amb el moviment i per l'altra vol garantire que no es perd ni un fil de l'enamorament que explica en primera persona però identificant-se com a en Jess. La seva parella és Nat que es pot interpretar com si fos una cadira amb la que, abans, hi haurà practicat com seure-hi. Com en el famós gag de Charly Rivel i la cadira, s'hi estableix un estudi sobrte com seure-hi que sigui còmode i que sigui elegant, mínimament. La proposta és fidel a la intuïció de què vol explicar i com ho pot fer, tot i jugar en un espai gens trasnitat en què es balla i es parla de cara a públic. és un camí verge per on pot fer camí i marcar-s'ho com a territori propi.
L'actor té una connexió directa amb el públic; cau simpàtic perquè presenta un antiheroi enamoradís i volntarista. Odia viatjar però descobreix els encants de fer-ho si és de bracet de la parella. Convida a què el públic li respongui preguntes obertament i que, si és necessari, li cordi els botins de les mànigues. El públic ho fa divertit, confiat, sense sortir de la foscor de la platea però ben disposat.
A aquesta intuïció i bona connexió (natural) li falta, potser, una certta revisió. Es pot fer que Jess sigui simple en vocabulari però no es pot caure en l'esgotament de repeticions del text; cal trobar sinònims, explicar el que diu amb paraules suficientment inespecífiques per no mantenir una parla col·loquial però no cansar l'espectador amb frases mimètiques. Li falta una certa neteja d'escrptura. També en el moviment, que és molt suggerent al principi, seria molt bonic veure-hi una evolució, comprovar com narra la peripècia (per moments, còmica; altres, dramàtica). Hi ha fusta però lluiria molt més amb alguns retocs. És una obra molt senzilla d'execució que permetria entrar a programacions com el Barcelona Districte cultural o bé en sales de petit format d'arreu de Catalunya. Sovint, molts d'aquests desajustaments, es van resolent a mesura que se sumen funcions. Peruè el que cansa a l'espectador, cada cop grinyola més a l'intèrpret quan ho interpreta: es troba que està en fals i ho corregeix: La intuïció és bona; el treball de depurar, necessari.
