La butxaca del pantaló és un telèfon

Teatre | Familiar | Musical

informació obra


Intèrprets:
Oriol Guinart, Damien Bazin, Ignasi Terraza
Interpretació musical:
Damien Bazin, Ignasi Terraza
Escenografia:
Damien Bazin, Anna Llopart, Luis Martí
Vestuari:
Marta Rafa
Il·luminació:
Luis Martí
Companyia:
Cia. Olveira Salcedo
Autoria:
Llegenda popular
Estrena:
Mostra Igualada 2015, Mostra Igualada 2015
Sinopsi:

L'il·lustre Professor Farenheim, acompanyat del Mestre Pianista i del Doctor en Tecnologia, ens ensenya el seu últim invent: El desxifrador intergal·làctic, una màquina que permet parlar amb els extraterrestres. Però la conferència del Professor Farenheim serà interrompuda per una invasió alienígena. I tot amb un sol objectiu: Vendre el darrer llibre del farsant Farenheim.

Edat recomanada: 6-12 anys

Crítica: La butxaca del pantaló és un telèfon

26/07/2015

UNA CONFERENCIA MOLT PECULIAR

per Ferran Baile

Un esbojarrat, apassionat i comunicatiu professor Isaac Farenheim ens ofereix una descontrolada conferencia entre els records d´infància, la física quàntica i l´arribada dels extraterrestres.  Un bon actor àgil, comunicatiu, amb un bon domini vocal i corporal es multiplica explicant i fent tots els papers de l´auca, dins d´un format conferència, amb l´ajut no sempre “eficaç” d´un music pianista presumit  i un desendreçat music agitador de sons rodejat de múltiples aparells, convencionals i no tant.

El resultat és un espectacle senzill, divertit, amb moments poètics, que se´n va a vegades per les branques i que acaba sense saber com acabar i ho fa de la manera mes convencional cantant una cançoneta  i no precisament del tot brillant.

Oriol Guinart fa una bona creació d´aquest Professor Isaac Fahrenheim.  Té vena còmica, té dots paròdiques, empatia i mou el cos amb flexibilitat i ofici. El text d´Anna Llopart que signa la creació i la direcció de l´espectacle està bastant ben lligat, jugant amb la realitat i l´absurd, i té en els moments en que el protagonista recorda la seva conflictiva infància (martiritzat pel professor de preparació física i patint el terror d´haver de fer la vertical-pi), una part força interessant. Llàstima que abandoni aquest terreny i s´embranqui en jardins dels que no sap com sortir-ne.  Amb tot és un espectacle vàlid i que més arrodonit, més treballat el text i el context, més aprofitats els músics (que passen de forma molt episòdica, especialment el pianista), pot tenir un cert circuit.

Els músics són Damien Bazin (creació sonora) i Marc Martin (pianista).

Hi han divertides clucades d´ull a diversos mites cinematogràfics, com l´homenatge incial a 2001, odisea de l´espai, de Stanley Kubrich,  a Encontres a la tercera fase de Steven Spielberg i al famós programa radiofònic d´Orson Welles, La guerra dels mons.

A Oriol Guinart, que és un d´aquest actors camaleònics que canvien d´aspecte físic de muntatge en muntatge, capaç de desenvolupar-se amb solvència en la comicitat i el drama, l´hem pogut veure entre altres als espectacles a Copi i Ocaña al purgatori (Almeria Teatre, 2015), Liceistes i cruzados (TNC, 2014), Roberto Zucco (Teatre Romea, 2014) i el Macbeth d¨Alex Rigola (TNC, 2012).

A Anna Llopart  l´hem pogut seguir al frustrat Zoomwats, conte musical per emocionautes (dramatúrgia i direcció, Teatre Poliorama-Viu el Teatre, 2014), El vestit nou de l´emperador (dramatúrgia, TNC, 2008) i a  La primera cançó (guió-TNC).

Text : ferranbaile@gmail.com


Trivial