Ja sabeu que tant en anglès ( play) com en francès ( jouer) , la mateixa paraula es pot fer servir per igual tant per indicar que estem jugant, com per assenyalar que estem interpretant. I d’aquesta suggestiva confusió entre el joc i la interpretació, en sap molt un pallasso reconvertit alhora en pedagog després d’haver passat ell mateix per l’escola del mític Jacques Lecoq com ara ho és Philippe Gaulier. D’altra banda, un autor, clown i professor francès que ha exercit també durant molt anys els seus oficis al Regne Unit: ell es mou amb la mateixa seguretat quan es tracta de “to play” com quan es tracta de “jouer”.
Per l’escola de Gaulier, han passat figures tan cèlebres com ara Sacha Baron Cohen, Emma Thompson, Yolande Moreau o Simon McBurney. I també José Troncoso, director de la companyia La Estampida i de l’espectacle amb el qual aquesta ,s’ha presentat per primer cop a casa nostra, es mostra ben orgullós d’haver-se format en aquelles aules. I d’haver aprés allà a dominar “Le Jeu”, la tècnica interpretativa basada en el joc i en el paper assignat al bufó que la formació s’ha fet també seva, donant-li, això sí, un bon bany esperpèntic de kitch genuïnament celtibèric.
Considereu ( a qui no li ha passat algun cop?) que la vostra vida no mereix ser explicada per ningú altre, i que la vostra presència passa inadvertida per a la resta de la humanitat , perquè pertanyeu a la gran massa de persones que semblen ser “invisibles”? Doncs ja teniu un punt a favor per a que La Estampida us pugui dedicar un espectacle, perquè donar-li visibilitat als “invisibles”, constitueix precisament un dels objectius del seu teatre. Un teatre que , jugant també una mica amb el títol de la proposta que ara ens presenten, ha aconseguit situar-se en aquests darrers anys una mica a la cresta de l’onada escènica, anotant-se uns quants èxits a la capital de l’estat, i guanyant l’any passat el Premi Ojo Crítico atorgat per RTVE.
La gran invisible de “La cresta de la ola” es diu Victoria, i treballa com a minyona al servei d’una d’aquelles famoses – la Stella- que ni saps d’on li ve la fama perquè no sembla reunir cap mena de mèrit per gaudir d’ella... però si saps que faci el que faci i digui el que digui, tothom estarà sempre pendent d’ella, perquè ella sí és una famosa de les de debò .I la fama s’ha convertit, ara potser més que mai, en un objectiu anhelat que no necessita exhibir ni mèrits, ni talents especials. Al cap i a la fi, no em negareu que assolir alts nivells de fama sense posseir cap mena de talent, ja és tota una demostració de talent! La Victoria donaria mitja vida per treure’s la còfia, deixar d’anar tot el dia traient la pols amunt i avall arrossegant el seu malmès maluc , i transformar-se en la Stella . I això fa patir molt al seu marit marroquí, encarregat del manteniment de l’edifici on resideix la Estella: per què no pot la Victoria conformar-se amb la vida que l’hi ha tocat, enlloc d’estar sempre amargada desitjant allò que no té? Per què no pot ser mai feliç, malgrat que ell se l’estima més que acap altra cosa del món? Però res, no hi ha res a fer. La Victoria vol transformar-se en la Stella. I sense saber molt bé ni com, però el cas és que aconseguirà fer-ho, mentre a la Stella li tocarà ,sense saber tampoc el perquè, tenir que posar-se la còfia i agafar el pal de fregar. I entre tanta identitat desconcertada, ens trobarem també el cas de la famosa que ha deixat de ser-ho i ara viu de les engrunes de la fama de les altres: la fama, quan ets algú com ara la Estella, se’n va sovint com ha vingut, un cop deixes de ser jove i bonica.
Troncoso situa aquests personatges que ell considera ferits d’existencialisme “cañí” en un escenari també llampantment kitsch i una mica cabareter , i ens diu que la seva farsa es mira en Hitchcok, Fellini, Polanski i David Lynch, sense fer-li fàstics tampoc al glamour farcit d’ambicions familiars de “Dinastia”. Però la realitat és que el seu grotesc divertiment ,queda una mica lluny, tant dels il·lustres noms cinèfils esmentats com a referents , com dels no menys il·lustres culebrots que formen part imprescindible de la cultura popular. La mirada que la comèdia li dirigeix a la frivolitat de la temptadora fama efímera no resulta precisament original, i s’esgota ràpidament encara que la dramatúrgia l’estiri de forma artificiosa. El recurs al canvi d’identitats ha estat explorat amb molta més fortuna per moltes altres ficcions. El joc interpretatiu se sustenta en un treball gestual excessivament repetitiu. I la caricatura amb trets almodoràvians (etapa “la movida”) acaba resultant també un xic esgotadora , dins d’una proposta farcida d’humor no precisament massa elaborat. Una proposta potser més adient per a omplir sessions off amb ganes de gresca d’algun teatre lliurat a la comèdia fàcil , que per ocupar un espai a la programació del Nacional. Ficat aquí, no puc evitar fer-me una pregunta també hereva dels anys de “la movida”: què fa un espectacle com tu a un teatre com aquest?
