La cresta de la ola

Teatre

informació obra


Direcció:
José Troncoso
Autoria:
José Troncoso
Sinopsi:

Una crítica a la insatisfacció constant del món en què vivim.

Cada vegada més acomplexada pel somni inabastable d’arribar a ser «algú» i farta d’una vida de servitud, la Victoria desitja amb totes les seves forces la vida dels altres i, més concretament, la vida de Stella. La cambrera buscarà la manera d’intercanviar les seves vides en una mena de «Ventafocs» contemporània i carregada d’humor negre que, al final de l’encanteri, ens revela que no som ningú.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La cresta de la ola

26/11/2021

Planxasso!

per Jordi Bordes

En català normatiu seria "planxada", però la nata que es foten els de La Estampida és de campionat. I, sap greu, cal posar-hi totes les esses de quan algú es deixa la panxa vermella després d'un salt acrobàtic i topa frontalment amb l'aigua esquitxant a tota la concurrència de la piscina municipal. És una peça, escrita en clau de farsa, que prova d'emular La Zaranda amb una estètica més pop. Si La Zaranda (Ahora todo es noche, El desguace de las musas, La batalla de los ausentes...) recorre a l'art Renaixentista, de clarsobscurs, els de La Estampida hi posen tota la purpurina que hi troben. I esdevenen uns clowns patètics que, sense connectar amb el públic (tampoc amb l'escolar, que s'ho mira astorat), pateixen un ostracisme immens. Com qui vol fer riure i nota que ningú l'enten. No donen suficients claus per poder-los seguir. Tot i que la temàtica de fons, la reflexió (que potser és prima i molt comentada) hauria d'atrapar i fer pensar, mínimament.

Resulta que parlem de la fama. I del desig de ser famós. De fer-ho amb tantes forces fins a suplantar un personatge. Com el conte de la Ventafocs, en certa manera. El teatre, sí, permet aquest realisme màgic, de fer el salt en directe i de jugar al "Què passaria si jo fos..." Les interpretacions, farsesques i exagerades (per definició) provoquen tal estranyesa que, més que entrar a mort en la història, provoquen un notable rebuig d'estranyesa. Tanta llum projectada de teatrí cap enfora, evoca un quadre exòtic, però mai un mirall en el que atrevir-se a canviar els papers. El treballs dels actors és generós, entregat per a la causa (que és d'agrair) però sense, pràcticament, resultat. Els aplaudiments són sempre tebis; en cap moment s'aixeca l'eufòria que hauria de despertar perquè la connexió fos intensa.-amb la fantasia viatgen de l'absurd al grand guignol (La monja enterrada en vida, La niña gorda), una representació de personatges perdedors en una situació insalvable, que estan abocats al cataclisme.

I, davant d'aquest naufragi (o planxada) només queden els gags divertits (el "ya estamos..."). Sense entendre tampoc quina necessitat hi ha de convertir un criat en marroquí (si no cal que ho sigui). I que no l'encarni un actor africà. La jerarquia de la fama fa que les estrelles del firmament brillin a anys llum dels seus servents, amics i antigues ídols. I, això, és molt cert, després de ser a la cresta de l'onada, la caiguda és fulgurant. Ningú sap envellir bé. Pocs saben conviure i disfrutar els paper que la vida els hi ha atorgat. I, si no conformar-se, com a mínim, viure'l en la seva limitada plenitud. Els de La Estampida ho juguen tot al 13 vermell de la ruleta sense escoltar res ni ningú. I surt el 24 negre.