El festival Temporada Alta ha tancat l’edició d’enguany amb les quatre darreres funcions de La Dévorée, un espectacle que es va estrenar l’any 2016 i ara clou la seva gira. El cap de setmana passat, l'esplanada de la Copa, dins el parc de La Devesa de Girona, va acollir la carpa de la companyia francesa Rasposo, que amb aquesta proposta homenatja les dones de circ ‒sobretot les trapezistes‒, retratant-les amb trets expressius i expressionistes. Marie Molliens, artífex i directora de l'espectacle, es va inspirar en el personatge mític de Pentesilea, tal com l'havia imaginat Heinrich von Kleist, i es va nodrir de l'estètica de creadors tan diversos com Francis Bacon, Romeo Castellucci i David Lynch, entre d'altres.
Les tres Pentesilees ‒Justine Bernachon, Inès Maccario i la mateixa Marie Molliens‒, enfundades en vestits de lamé daurat ‒com si fossin dins un quadre de Gustav Klimt, un altre dels referents plàstics en què s'han emmirallat‒ s'estan dretes sobre una plataforma giratòria. Poden fer pensar en les Gràcies, però també en tres cariàtides ‒a l'estil d'Agnès Varda‒ que transporten sobre els seus caps, recoberts per uns orgànics cascs-canelobres, unes flametes susceptibles de convertir-se en un foc devorador. La prodigiosa il·luminació de Thierry Azoulay imposa una atmosfera tenebrosa, pictòrica i orgànica. Tres músics ‒la cantant i guitarrista Françoise Pierret, força immiscida en algunes escenes, el contrabaixista Francis Perdreau i el percussionista Christian Millanvois‒ ofereixen en directe la càlida i canalla banda sonora que embolcallarà les diferents seqüències d'una passió fatal.
Robin Auneau, com a mestre de cerimònies ‒amb una certa retirada al Joker‒, dona el tret de sortida a l'espectacle i hi aporta un aire cabareter, tot i que després farà un gir cap al sinistre. En successives aparicions, se'ns mostrarà com una mena de follet macabre, un dèmon o, fins i tot, el fellinià histrió d'un drama mitològic. Les tres artistes de circ es manifesten primer com a nimfes o esperits boscans d'allò més seductors, i s'enreden en un doble moviment d'atracció i de rebuig, per revelar després un aspecte més ferotge. Fan torns per encarnar la reina de les amazones, però totes juntes apunten cap a la idea de col·lectivitat i potser, fins i tot, de sororitat. Les encalça un Aquil·les vestit de carrer, maldestre i presumptament galant, que interpreta Serge Lazar. En la versió de Kleist, Pentesilea i el guerrer es lliuren a una dura lluita cos a cos ‒un àgon que és també sexual‒, i ella el mata. Molliens hi afegeix una gossada que el devorarà.
L'espectacle s'omple de suggestions diverses, sensorials i intel·lectuals. Les amazones són filles d'Ares i devotes d'Àrtemis ‒d'aquí, potser, els gossos que es llencen sobre les despulles de l'heroi com si fos un Acteó qualsevol‒, però, posseïdes pel furor, seran convertides en mènades-pantera; les conduirà un faune ensangonat i lliurat a una frenètica dansa malabarista. Hi ha un buscat ritualisme en la presentació dels tres llebrers afganesos, que primer apareixen lligats, cadascun amb una acròbata, en imatges que es congelen com en els retaules escènics d'Angélica Liddell. La cantant punteja amb un registre líric el moment dionisíac en què la canilla s'abraona sobre la carn de l'home immolat.
S’imposa l'energia de la tragèdia, que inclou hybris ‒ben repartida entre tots els actants‒ i un boc expiatori assenyalat amb un penjoll de llumetes. El teatre, però, adopta el llenguatge del circ: els amants es baten fent acrobàcies; una embogida Pentesilea llisca ‒derrapa, gairebé‒ sobre la corda d'equilibris, mentre llença les entranyes de l'home espedaçat als imponents llebrers; les amazones trapezistes es llancen sense xarxa i pràcticament sobrevolen els caps dels espectadors, que són a tocar de pista. Sens dubte, les protagonistes de l'espectacle ‒el tema d'estudi i admiració‒ són les dones de circ i el seu doble vessant de poder i fragilitat. Magnètiques i inaccessibles, les acròbates ‒ficcionades o reverenciades aquí com a guerreres mitològiques‒ embruixen i intimiden per la seva puixança i virtuosisme; també perquè, pel domini que tenen del seu cos, són capaces de saltar al buit.
Ha estat un luxe poder assistir a l'última funció d'aquesta dévorée sensual i salvatge, i estarem ben pendents de les noves creacions de la companyia Rasposo.
Article publicat a Núvol el 16 de desembre de 2022
