'El teu país et necessita. El teu país necessita voluntaris per vigilar que no patim l'incendi dels incendis'
Aquest és el punt de partida de "La distància entre el llamp i el tro". Una campanya orquestrada pel govern per atraure herois capaços de vetllar literalment per la col·lectivitat: voluntaris repartits de tres en tres en refugis vigia per tots els boscos del territori per mirar de salvar-nos. Cabanes de vigilància finançades per la Unió. Blanca, Ferran i Celi, els protagonistes de la història, s'han fet voluntaris. Hauran de prendre la decisió més dura de les seves vides en la distància que hi ha entre el llamp i el tro. Per motius ben diferents. I hi hauran de conviure, vulguin o no. Tots tres. En seran capaços? No són herois. Si fins ara no han pogut portar enlloc les seves vides... sabran vigilar les de tots nosaltres?
Jumon Erra i Elena Fortuny signen conjuntament la direcció i la dramatúrgia del que serà el segon projecte com a companyia de La Danesa, amb el què volen qüestionar la capacitat de l'individu per prendre decisions que el transcendeixin. Què som capaços de fer en pro del bé comú? "La distància entre el llamp i el tro" és una cançó, una balada rock puntejada d'humor que mira de trobar la resposta.
L'autor i director Jumon Erra va soprendre amb Un disgust danès (2011), una aparent trobada de dues amigues en un restaurant que anava agafant consistència i duresa a mesura que avançava l'obra. El públic quedava impactat pel gir final, que no és pruident desvetllar. Ara, ha signat una nova visita al Tantarantana amb aquerst títol críptic "La distància entre el llamp i eltro". Serveix per situar l'acció en un moment preapocalític: el canvi climàtic està a punt de fer esclatar la humanitat. Hi ha molta sequera i els boscos han mort. són una bomba de rellotgeria. un llamp d'estiu pot encendre continents sencers. Els tres personatges que s'inscriuen de voluntaris a un refugi per alertar si s'engega un foc accidental són els protagonistes.
L'obra anirà descobrint els punts foscos de cada personatge que, aparentment, s'ha apuntat al refugi per una bona causa. A la ciutat, els veneren com si fossin herois, tot i les possibles baixeses i secrets que amaguen. L'obra manté la tensió i sap maniobrar entre un drama psicològic amb punts tràgics a una comèdia desbarrada (en moments puntuals: estranya manera de menjar olives d'una de les voluntàries!). Amb un codi tant simple, com subtil i eficaç, els actors canvien d'espai i de temps per reproduir escenes d'aquests mateixos personatges abans d'anar a parar al refugi, sigui entre elles o amb una quarta persona. La informació es dóna en comptagotes i, a vegades, s'allarega massa la línia dramàtica obligant als actors a fer veritables esforços per aguantar massa temps en una situació de plor desconsolat, que acaba sent contraproduent.
És un treball, potser, "massa" rodó perquè opta per donar un final massa tancat. No hi ha opció a l'espectador a imaginar un desenllaç (més o menys esperançador o tràgic). Potser, fins i tot, queden massa exposades les raons dels personatges per haver-se fet voluntari a un lloc que, a totes llums, és una trinxera massa exposada. Els personatges estan molt ben travats però, possiblement, seria més interessant que amaguessin parts de la informació que els ha servit per construir al personatge per permetre que l'espectador confabuli i li permeti ser més actiu. com tot arriba tant tancat, sembla que, sense ser doctrinari, sí que queda evident la denúncia i el bonisme de la proposta. És bo que s'intueixi, però no cal remarcar-la tant. que sigui l'espectador el que decideixi les motivacions, els seu posicionament.