L'autor i director Jumon Erra va soprendre amb Un disgust danès (2011), una aparent trobada de dues amigues en un restaurant que anava agafant consistència i duresa a mesura que avançava l'obra. El públic quedava impactat pel gir final, que no és pruident desvetllar. Ara, ha signat una nova visita al Tantarantana amb aquerst títol críptic "La distància entre el llamp i eltro". Serveix per situar l'acció en un moment preapocalític: el canvi climàtic està a punt de fer esclatar la humanitat. Hi ha molta sequera i els boscos han mort. són una bomba de rellotgeria. un llamp d'estiu pot encendre continents sencers. Els tres personatges que s'inscriuen de voluntaris a un refugi per alertar si s'engega un foc accidental són els protagonistes.
L'obra anirà descobrint els punts foscos de cada personatge que, aparentment, s'ha apuntat al refugi per una bona causa. A la ciutat, els veneren com si fossin herois, tot i les possibles baixeses i secrets que amaguen. L'obra manté la tensió i sap maniobrar entre un drama psicològic amb punts tràgics a una comèdia desbarrada (en moments puntuals: estranya manera de menjar olives d'una de les voluntàries!). Amb un codi tant simple, com subtil i eficaç, els actors canvien d'espai i de temps per reproduir escenes d'aquests mateixos personatges abans d'anar a parar al refugi, sigui entre elles o amb una quarta persona. La informació es dóna en comptagotes i, a vegades, s'allarega massa la línia dramàtica obligant als actors a fer veritables esforços per aguantar massa temps en una situació de plor desconsolat, que acaba sent contraproduent.
És un treball, potser, "massa" rodó perquè opta per donar un final massa tancat. No hi ha opció a l'espectador a imaginar un desenllaç (més o menys esperançador o tràgic). Potser, fins i tot, queden massa exposades les raons dels personatges per haver-se fet voluntari a un lloc que, a totes llums, és una trinxera massa exposada. Els personatges estan molt ben travats però, possiblement, seria més interessant que amaguessin parts de la informació que els ha servit per construir al personatge per permetre que l'espectador confabuli i li permeti ser més actiu. com tot arriba tant tancat, sembla que, sense ser doctrinari, sí que queda evident la denúncia i el bonisme de la proposta. És bo que s'intueixi, però no cal remarcar-la tant. que sigui l'espectador el que decideixi les motivacions, els seu posicionament.
