'El teu país et necessita. El teu país necessita voluntaris per vigilar que no patim l'incendi dels incendis'
Aquest és el punt de partida de "La distància entre el llamp i el tro". Una campanya orquestrada pel govern per atraure herois capaços de vetllar literalment per la col·lectivitat: voluntaris repartits de tres en tres en refugis vigia per tots els boscos del territori per mirar de salvar-nos. Cabanes de vigilància finançades per la Unió. Blanca, Ferran i Celi, els protagonistes de la història, s'han fet voluntaris. Hauran de prendre la decisió més dura de les seves vides en la distància que hi ha entre el llamp i el tro. Per motius ben diferents. I hi hauran de conviure, vulguin o no. Tots tres. En seran capaços? No són herois. Si fins ara no han pogut portar enlloc les seves vides... sabran vigilar les de tots nosaltres?
Jumon Erra i Elena Fortuny signen conjuntament la direcció i la dramatúrgia del que serà el segon projecte com a companyia de La Danesa, amb el què volen qüestionar la capacitat de l'individu per prendre decisions que el transcendeixin. Què som capaços de fer en pro del bé comú? "La distància entre el llamp i el tro" és una cançó, una balada rock puntejada d'humor que mira de trobar la resposta.
Deia l'avi: "Voluntari... ni per un plat de fesols!". Havia passat la guerra d'Àfrica, la Gran Guerra i la Segona Guerra Mundial. M'ho recorda el punt de partida d'aquest espectacle que s'ambienta en la protecció dels boscos contra els incendis i de la recapta de voluntaris per fer de vigilants des del refugi de la torre de guaita com a metàfora de l'esforç que es demana a la societat per què sigui solidària davant els desastres que els que remenen les cireres no saben o no volen resoldre.
Però darrere d'aquest espectacle, darrere de la distància que hi ha entre el llamp i el tro —i que permet saber fins a quin punt llunyà hi ha la tempesta que s'acosta—, l'obra de Jumon Erra reflecteix també la fragilitat dels personatges que fugen dels seus fracassos personals per embolcallar-se en la neteja de consciència que representa treballar per al bé comú, sense acabar de sortir-se'n tampoc del tot.
El muntatge és de caire tenebrós perquè cal advertir els espectadors que tant el plantejament com el nus i el desenllaç no li permeten una sortida gaire optimista. En un espai tancat, lluny de la civilització, davant la immensitat del bosc, controlat per la Unió, amb una cap de guàrdia que posa les normes, les limitacions personals dels voluntaris són extremes —sembla en alguns casos que siguin fins i tot les que exigeixen en segons quins programes de risc televisius que posen a prova la capacitat dels que s'hi presten— i això fa que esclati el conflicte de relació. (...)