La dona pantera

informació obra



Adaptació:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Marc Chornet Artells
Intèrprets:
Roser Tapias, Cristina López, Toni Guillemat, Neus Pàmies, Martí Salvat, Xavier Torra
Escenografia:
Laura Clos ‘Closca’
Vestuari:
Marta Rafa, Adriana Parra
Il·luminació:
Albert Julve
Vídeo:
Alfonso Ferri
Assesoria de moviment:
Víctor Rodrigo
Autoria:
Francesc Marí
Dramatúrgia:
Montse Bonet
Sinopsi:

Palau i Fabre volia fer un teatre allunyat del teatre que ell considerava petit burgès. Volia, també, conèixer-se a si mateix a través de l’altre fent servir, un cop superada la seva etapa poètica, una forma literària que li permetés mostrar la seva teoria o potser hauríem de dir-ne el seu modus vivendi basat en el joc de veure’s en l’altre.
A més, Palau se sentia atret pel mite de Don Joan perquè gairebé l’interpel·lava, li demanava que “l’escrigués”. Podria haver triat qualsevol altre mite (Faust, Quixot…), però aquest sembla que li proporcionava tots els ingredients que necessitava: joc de màscares, dualitat, cerca de l’Ideal i l’Absolut. Per això reinventa el personatge i el situa en diferents contextos, amb diferents gèneres dramàtics però sobretot la tragèdia i la farsa.

Finalista a eines digitals. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La dona pantera

07/03/2019

La pantera seductora, observada atentament per les escrutadores càmeres de Projecte Ingenu

per Ramon Oliver

Un espai central i longitudinal de representació, i dues grans pantalles situades a banda i banda d’aquest espai a las quals haurem d’estar molt atents tota l’estona, perquè el que passa a una d’elles, no és el mateix que el que passa a l’altra. Aquesta és la disposició espacial que ha triat Projecte Ingenu per tal d’endinsar-se en el mite de Dom Joan a la manera com el va abordar en múltiples ocasions aquell gran erotòman sempre interessat pels camins que segueix la seducció que va ser Josep Palau i Fabre , i desdoblar-lo alhora en el seu alter ego femení, la no menys compulsivament seductora Donya Joana.

A una d’aquestes pantalles, i ficada alhora dins de la pantalla de l’ordinador, ens hi trobem tot just entrar al teatre  “La dona pantera” (“Cat People”. 1942 ) del gran Jacques Tourneur , clàssic entre els clàssics del cinema de terror amb petjada freudiana la protagonista del qual fuig de la sexualitat com del dimoni  perquè sap que el desig desferma la fera salvatge que dorm dins d’ella , i la transforma en pantera depredadora. Mentre tant, a l’altra banda , i envoltada per la resta de la companyia , es va maquillant per sortir a escena l’altra dona pantera , aquesta depredadora del sexe  potser més “Cat Woman” que “Black Panther” que contràriament al que li passa a la de Tourneur, no para de saltar de llit en llit. I malgrat tot, aquestes dues dones tan suposadament diferents, tant quan fugen del sexe que les converteix en bèsties assassines com quan es lliuren amb delit a ell, manifesten un neguit compartit davant la impossibilitat d’explorar el sentiment de l’amor.

Un neguit al qual tampoc és immune el mateix Dom Joan , també ell ben present a l’espectacle entre tanta pantera. Aquest Dom Joan també ha començat a sentir el forat anímic de les mancances emocionals, i ara es passa el dia a la consulta del psicoanalista: de fet, si el deixessin , no es separaria mai del seu terapeuta . Quelcom gens sorprenent, d’altra banda: el seu mite ha estat qüestionat i tocat per totes bandes des de fa segles , i la mateixa sublim partitura del “Don Giovanni” de Mozart que tants cops ensenya el nas al llarg de l’espectacle i per a la qual Da Ponte va escriure un llibret també ben revelador, deixa constància de les seves febleses. Al text que Marc Chornet ( director d’aquest i de tots els espectacles de Projecte Ingenu) i Ana Maria Ricart ( responsable d’una adaptació que juga amb diversos textos de Palau i Fabre) han confeccionat per presentar el muntatge, remarquen la forma com el gènere els hi reserva al Joan i a la Joana destins diferents, malgrat el paral·lelisme que presenta el seu comportament seductor . I no deixa de ser una irònica paradoxa que quan Donya Joana, sotmesa al judici final (  que segons sembla no deixa de ser una prèvia, a l’espera del  diví judici sumaríssim universal del qual parlen les Escriptures ) , reclama un tribunal femení, aquest tribunal la sotmeti a una condemna digne d’aquell Sartre d’ “A porta tancada” que deixava anar allò de “l’infern són els altres” mentre tancava en  una mateixa habitació i per a tota l’eternitat als tres protagonistes de la seva obra. El tribunal femení però potser no massa feminista de Donya Joana, la condemna a triar la persona que vulgui, ben entès que haurà de ser al seu costat al llarg de tota una eternitat... i un dia.

Parlant d’eternitat: els creadors de l’espectacle, conviden també a fer un cameo al protagonista del seu espectacle anterior, l’insigne Doctor Faust capaç de vendre la seva ànima al diable a canvi d’una mica més de joventut, d’una mica més de plaer. I encara que Faust no surti fins gairebé el final , el tema sembla donar voltes tota l’estona: tant Don Joan com la Pantera – i aquest també és un tema clàssic que apareix sovint quan s’analitza el mite- busquen amb el seu permanent estat de seducció fugir de la realitat , eludir la Mort, creure en la possibilitat d’una eterna joventut i una eterna bellesa que no requereixi passar pel tràmit de la vida eterna.

Tot això, la gent d’Ingenu ens ho explica explorant totes les possibilitats videogràfiques que tenen al seu abast , fent que el nostre cap vagi tota l’estona d’una pantalla cap a l’altra intentant no perdre tampoc el punt de la perspectiva que ens ofereix observar la realitat escènica que es representa davant nostre prescindint de l’aparell virtual. I ho fa assolint resultats estimulants, tot i que de vegades un xic irregulars. No tot el que intenten captar les càmeres, presenta el mateix interès. Més d’una vegada, la pantalla et transmet imatges que poden semblar una mica supèrflues , i més d’un cop també – com passava una mica ja a “inFaust”-  et quedes amb la sensació que l’hàbil dramatúrgia podria anar encara una mica més lluny. Potser l’excés d’estímuls se’ls hi escapa de vegades de les mans als i les Ingenu , Tot i que el seu treball, continuï resultant ben estimulant. 


Trivial