La dona pantera

informació obra



Adaptació:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Marc Chornet Artells
Intèrprets:
Roser Tapias, Cristina López, Toni Guillemat, Neus Pàmies, Martí Salvat, Xavier Torra
Escenografia:
Laura Clos ‘Closca’
Vestuari:
Marta Rafa, Adriana Parra
Il·luminació:
Albert Julve
Vídeo:
Alfonso Ferri
Assesor de moviment:
Víctor Rodrigo
Autor:
Francesc Marí
Dramatúrgia:
Montse Bonet
Sinopsi:

Palau i Fabre volia fer un teatre allunyat del teatre que ell considerava petit burgès. Volia, també, conèixer-se a si mateix a través de l’altre fent servir, un cop superada la seva etapa poètica, una forma literària que li permetés mostrar la seva teoria o potser hauríem de dir-ne el seu modus vivendi basat en el joc de veure’s en l’altre.
A més, Palau se sentia atret pel mite de Don Joan perquè gairebé l’interpel·lava, li demanava que “l’escrigués”. Podria haver triat qualsevol altre mite (Faust, Quixot…), però aquest sembla que li proporcionava tots els ingredients que necessitava: joc de màscares, dualitat, cerca de l’Ideal i l’Absolut. Per això reinventa el personatge i el situa en diferents contextos, amb diferents gèneres dramàtics però sobretot la tragèdia i la farsa.

Finalista a eines digitals. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La dona pantera

09/03/2019

L'artificiositat de Palau i Fabre passa pel sedàs de les càmeres amb Projecte Ingenu

per Jordi Bordes

La companyia Projecte ingenu no es conforma amb un format escènic, prova de redefinir-se projecte a projecte. En aquesta ocasió ho fa amb una base complicada: Traslladar el Don Joan (masclista per malaltia o per autoritat social) de Palau i Fabre als nostres dies. És complicat perquè, políticament, avui és mlt és repulsiu un home que sedueix i abandona les seves amants. I també perquè l'autor utilitza un text angulós, com si fos rimat amb esdrúixoles, que li treu una imprescindible espontaneïtat. Doncs Projecte Ingenu s'hi ha abraonat i ha trobat un bon desllorigador: converteix l'home en dona a meitat de la funció. I així ensenya (amb molta voluntat política) que es vist de manera acusatòria el mateix comportament, quan el fa una dona. Pel que fa a la forma, indag amb el joc de càmeres. No fa una realització neta, si no que la presenta amb els desenfocats i els moviments de posició a posició.convida a l'espectador a triar quina de les dues imatges (a banda i banda de l'escenari) pot seguir o, si es queda amb la versió real, interpretada al centre. Puntualment, també inclou retransmissions al camerino amb la veu que ressona pels micròfons, com si fos un dels sets de Frank Castorf (Forever young, 2004). Ah, i també cola algun fotograma de "La dona pantera", una pel·lícula de la sèrie B misteriosa i inquietant, amb un final quasi apocalíptic.

El text té molta més presència que en el seu darrer muntatge Vaig ser Pròsper o recordant La Tempesta. Aflora un diable mal¡evol fins a la medul·la com el d'InFaust. queda molt més allunyada la seva experimentació amb el cant polifònic, que ja van despuntar en Romeu i Julieta i en Yerma. En molts pocs anys, la companyia ha construït una trajectòria sòlida, poc complaent. Que demana la part activa de l'espectador per a  interpretar el punt de vista des d'on es narra una història. També en aquesta peça de La dona pantera té moments que són una troballa. Com la conversa de la mare (un bust amb perruca) amb el fill. O la mirada del psicòleg que díona un prisma nou quan posa les ulleres davant de l'òptica de la càmera. I les bromes, amb els Playmobils, remet a jugar amb diferents escales com també fa habitual,ent companyies hàbils amb el camera live com l'Agrupación Señor Serrano (Kingdom, Birdie, A house in Asia...). L'ús de la càmera insisteix en els  punts de vista, en els plànols cecs com també feia la companyia Atrium a NoraJúlia o a Nina.

Projecte Ingenu seguirà indagant. Van néixer, en plena crisi, sense pretendre construir trajectòria: nomé spel plar d'investigar. Amb la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart i la direcció de Marc Chornet, la interpretació de la companyia (sovint, la majoria d'actors repeteixen) és sempre solvent. Palau i  Fabre va intentar destil·lar el seu teatre per fer-lo més selecte. En una època en què era molt difícil aixecar produccions i fer-hi temporades (per una situació política i social castradora) la distància entre el públic i l'autor eren immenses. Jordi Coca va intentar rescatar-ho amb una posada molt estàtica, per donar volada a la paraula a Mots de ritual per a Electra. Projecte Ingenu li ha donat un altre aire: L'artificiositat de la paraula l'ha convertida en l'artifici de la imatge.

Trivial