La farsa de Walworth

Teatre

informació obra


Companyia:
Cia Sala La Planeta
Autoria:
Enda Walsh
Traducció:
Pere Puig
Direcció:
Pere Puig
Intèrprets:
Oriol Casals, Yolanda Sey, Jordi Subirà i Pep Vila
Escenografia:
Ricard Prat i Coll
Vestuari:
Ricard Prat i Coll
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Lluís Rubirola
Producció:
Mithistòrima Produccions s.l. / Sala La Planeta, ICEC, Ajuntament de Girona, Diputació de Girona , Temporada Alta 2014
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

Enda Walsh, premiat amb el First del Festival Fringe d’Edimburgh per aquest text (n’ha guanyat tres més), ofereix aquí una barreja de farsa i de drama domèstic superbèstia. Autor de peces teatrals, de guions i d’un musical amb premi Tony, el punt de partida de Walsh per a aquesta obra són aquelles històries dels telenotícies de gent aparentment normal que, de cop, descobrim sàdics torturadors. Hi ha esquitxos de poesia i molt humor salvatge en l’irlandès, però també la constatació que un pare tirànic que fa dues dècades que manté tancats dos fills en un pis decrèpit pot ser terriblement real.

Crítica: La farsa de Walworth

04/02/2016

Genial primera part, esgotadora segona part

per Jordi Bordes

Com pot ser que una obra embogida com La farsa de Walworth tingui dues parts tant diferenciades? La primera, entre el disbarat i el despropòsit (amb cops de paella bestials que recorden a The young ones) s'entén el codi d'aquesta família entaforada en un pis llardós d'un gratacel sense ascensor. El pare, irlandès, prova de protegir els seus fills de la voracitat de Londres refugiant-los a dins del pis i representant la marxa d'ell de la seva estimada ciutat de Cork. L'autor, Enda Walsh, beu de l'oralitat de pub irlandesa (que tant bé puja als escenaris amb múltiples exemples recents com ara, Ciara, El bon lladre...) amb la representació: Alhora que s'explica també s'actua, fent que els fills interpretin multiplicitat de personatges. És evident qui domina l'escena i el pais (elpare) que digireix i protagonitza (i aspira al premi a millor intèrpret, representant-se a sí mateix). Un humor negre, ben càustic, que insinua moltes misèries al darrere: on ha quedat la mare, com pot ser que un pintor guanyi el títol de neurocirurgià... que es trenca amb l'arribada de l'amable caixera del súper, que mira de desfer l'embolic de les bosses intercanviades per error a la caixa.

La segona part, sí, serveix per respondre bona part d'aquests interrogants per confirmar que la negror de les parets, ho és també de l'ànima del pare i que la misèria i brutícia en la que viuen és un engany majúscul. En part, ajuda a entendre els segrestos familiars malaltissos que, puntualment, apareixen a la premsa. Però, amb el mateix codi i amb l'unica voluntat de resoldre els enigmes i de dur la farsa a la tragèdia, acaba enspoegant-se amb les repeticions d'escena. Una llàstima perquè el treball dels actors és absolut. Perquè en aquesta farsa, tant de traç gros, hi ha espai per als matisos i les subtilitats (tot té moviment de rellotge suís). L'oralitat irlandesa queda empantenegada, ara sí, per la necessitat de tancar quasi tots els parèntesi. Hi ha un final de terror però, possiblement, s'hi podria arribar igualment aprimant la trama tant detallada dels crims de Cork.