Un any més, l’emblemàtica sala gironina La
Planeta –còmplice fidel i indispensable del Temporada Alta– col·labora
artísticament amb el festival amb una nova producció estrenada el passat 17
d’octubre: La farsa de Walworth, una
obra del guardonat dramaturg Enda Walsh, nascut a Dublin el 1967 i actualment
instal·lat a Londres, que va ser premiada al Festival Fringe d’Edimburg. Som,
doncs, davant d’un autor irlandès, i això ja ens remet a una escriptura, una
tradició i un caràcter específics i recognoscibles que constitueixen una mena
de pòsit al qual cada autor hi afegeix el seu bagatge i les seves
particularietats. I som, igualment, davant un text força extens i enrevessat que
no deixa de ser una aposta arriscada, però també un ferm pas endavant en la
trajectòria de Pere Puig, responsable del muntatge i d’una traducció amatent,
com sempre, al registre i a l’argot propis d’uns personatges que tot i
conservar llur identitat esdevenen, en l’àmbit del llenguatge, una mica nostres.
La farsa
de Walworth és un drama domèstic a temps real que té
lloc al 15è pis d’un edifici de protecció oficial situat al barri obrer de
Walworth Road, a Londres –on Dinny, ara amb els seus dos fills ja grans, va
anar a raure quan, diguem-ne, les circumstàncies el van obligar a abandonar la
seva Irlanda natal–, que esdevindria una autèntica tragèdia si no fos pel
caràcter de farsa que el revesteix i li dóna un aire còmic i caricaturesc. Perquè
sota la seva aparença friqui, esbojarrada i extravagant, hi batega un drama no
gaire diferent dels que sovint ocupen les portades dels mitjans de comunicació i
ens mostren la part més irracional dels anomenats éssers racionals.
Hi ha humor negre, misèria moral, constatació
crua –però també poètica i tendra– de la degradació de l’individu i dels conceptes
que fins ara han bastit la nostra societat: la família, el treball, els
valors... però també s’hi escola un fil de poesia, un bri de tendresa i un efímer
punt d’esperança.
Executada a un ritme frenètic, amb entrades i
sortides constants, canvis de personatges que obliguen els actors a un
esgotador exercici d’esquizofrènia, esdevé una proposta singular i gens
convencional per la manera de confegir la trama, d’esmicolar-la i escampar-la
com les peces d’un trencaclosques; per la barreja de ficció i realitat, el joc del
teatre dins el teatre; per l’anar i venir de la versemblança a la
inversemblança... I tot això implica, per descomptat, un important i maratonià treball
d’interpretació molt ben emparat en la magnífica escenografia de Ricard Prat i
Coll. En aquest sentit –i si hem de fer cas del que assegura Pere Puig quan diu
que no es considera un director d’actors i que, en aquest aspecte, els deixa
força lliures– l’aportació de Pep Vila (Dinny) és prou determinant, ja que la
seva peculiar manera d’acostar-se al clown, estesa als seus dos altres companys,
no només s’adiu al to que reclama l’obra sinó que hi aporta personalitat. Al
seu costat, dos afinadíssims i “fregolians” actors, Oriol Casals i Jordi Subirà,
i una sola actriu, la cantant Yolanda Sey, l’entrada de la qual suposarà un decisiu
punt d’inflexió a banda i banda de l’escenari: la ficció es trencarà
definitivament, les peces del trencaclosques encaixaran a la perfecció i
nosaltres sabrem que ens acabem d’empassar un llaminer caramel enverinat.
