Un ric empresari organitza cada estiu una festa a la gran casa familiar amb l’elit catalana més refinada. Un esdeveniment mediàtic arrossega al clan familiar i el seu entorn, secretari, dona i amant, a un final sorprenent on surten a la llum totes les misèries d’aquesta societat.
Una tragicomèdia que despulla totes les veritats enmig d’un món de foscor, negocis obscurs i enveges familiars.
Un empresari català ric, que cada estiu organitza una festa amb l’elit nostrada a la seva gran casa familiar, la seva dona, el seu fidelíssim secretari i la seva amant són els personatges que Gal Soler fa jugar a La festa, la tragicomèdia amb la qual tanca una trilogia que va iniciar amb Tancats (2019) i va continuar, el 2023 amb L’últim ball, totes tres produïdes i presentades al Teatre Gaudí.
La peça explica els immediats preparatius d’aquesta festa burgesa cridada no només a celebrar sinó també a consolidar aliances, estrènyer relacions i crear contactes que permetin als assistents continuar controlar el país i els seus recursos. Però, com sempre en aquests casos, un esdeveniment imprevist farà girarà el panorama com un mitjó i el que havia de ser un dia de joia pels escollits acabarà de forma ben diferent.
Malgrat que no és nou ni original, el plantejament de La festa és atractiu, potser per la promesa del retrat d’un estrat de la nostra societat que intuïm però que pocs coneixem en profunditat. Més enllà d’això, però, el desenvolupament és prim, aparentment tòpic i, el més important, no aposta per cap de les trames que planteja. S’entreté molt en el plantejament però passa de puntetes pel nus, quan el conjunt adquireix un aire de thriller que podria donar molt suc però es despatxa massa ràpid, i desemboca en un desenllaç que probablement sigui l’element més disruptiu i sorprenent del conjunt però arriba quan l’arròs ja està covat.
Damunt d’aquesta lleugeresa, la direcció de Maria Clausó intenta insuflar envergadura per la via de la metàfora (el tauler d’escacs que marca les primeres escenes) i, sobretot, amb opcions una mica random, la veritat, com les estranyes coreografies que apareixen del no res o algunes accions escèniques estranyes (a les quals, tot cal dir-ho, no ajuda la disposició a quatre bandes del teatre).
Clausó encerta en el dibuix dels personatges fins al punt que el treball actoral és el més apreciable del conjunt. Tots els intèrprets fan bona feina. Destaquen una Montse Alcoverro que aprofita les possibilitats del seu rol per demostrar la seva versatilitat actoral; i un Roger Pera que tira del gran instrument que és la seva veu.
