L'actor i autor Gal Soler té una fixació contra la gent de Poder. Els posa sovint com a protagonistes i acaben sent el paper més patètic, més indecent de tot el repartiment. Després de Tancats (a partir de càpsules narratives que s'explicaven en l'interior d'un ascensor) i de L'últim ball (en què es feia evident un domini del marit cap a la seva companya de ball), ara el protagonista és un home que s'ha sabut fer la riquesa ell mateix, construint a partir de les runes i les velles glòries de l'aristocràcia de la seva dona i trobant sempre l'esquerda per a optar a les licitacions amb els guanys més indecents. Es mou, però, enmig, d'una vida personal buida, d'autoengany i d'abús, novament, cap a tot aquell que se li posa al davant. En tot cas, només hi ha un personatge que sembla viure al costat d'aqest director general, indemne. El seu secretari (capaç de preparar-li els mitjons quan surt de la dutxa, quan el prova d'encobrir amb le seva amant i de redactar un discurs de benvinguda) és un servent fidel i que ha après a morir matant com en una partida d'escacs sense que es permetin mai les taules.
Aquest empresari orgullós i pagat de si mateix aprofita per fer-se valdre les festes d'arribada de l'estiu, en les que el seu sogre convocava les grans famílies catalanes. És el moment en què pot lligar més fàcilment favors i negocis. Només pel plaer de ser un amfitrió prepotent, fastigosament generós per aconseguir-se una aura omnipotent. La festa que podia ser la més espaterrant i triomfant de totes, es torçarà quan menys s'ho espera. El que ha estat sempre gaudint del vent a favor constata que hi ha algú que li ha posat una trampa, que el desarmarà. Les 300 famílies catalanes trobaran excuses per evitar la vergonya de veure's amb un perdedor. Tot i la riquesa que els hagi beneficiat, al final, el potentat empresari no té la sang de les famílies i, a sobre, sempre ha volgut mostrar-se amb una distància mirant per sobre de les espatlles. Aquest orgull resultarà fatal.
Amb un repartiment encapçalat per l'autor, que s'atorga el paper més incaut, hi figura també Montse Alcoverro (la seva dona, que tolera les seves contínues infidelitats); Roger Pera (un secretari que obeeix cegament les ordes més capricioses); i Sílvia Aranda (en el paper de l'amant pacient, que s'ha cansat d'estimar-lo, però que no sap renunciar-hi). L'obra té una trama de thriller. Ja es veu, d'entrada, que la festa, resultarà un daltabaix. L'obra fa continus girs de guió, que ensenyen la profunditat de la buidor que regna en aquella torre, però alhora és incapaç de mostrar la densitat dels protagonistes. En aquesta situació, a la incomoditat del personatges per la situació teatral plantejada, se suma als buits interpretatius, quan estan en escena, però no se'ls hi veu prou caràcter per poder mantenir-se en un pla coherent emocional.
La intriga és una clau eficaç per atrapar l'atenció de l'espectador. Però millor servir-la amb uns personatges ambigus, que poden anar variant l'empatia dels espectadors. La caricatura d'opulència de l'escena és tan evident que costa molt justificar-ne cap. Tots són uns perdedors amagats amb una capa de Christian Dior. Amb aquesta hipocresia de sèrie l'emoció apareix morta, abans de néixer. I la trama policíaca, sense tenir una mínima empatia cap als personatges, és poc més que d'un despropòsit. L'anàlisi mèdica, que podria ser determinant per a un desenllaç, es queda oblidada al tocador de l'estança. Les puntuals picades d'humor són de menyspreu constant, d'una amargor més que incòmoda. Només al final del quadre, tan tancat que no permet una sortida airosa pràcticament per a ningú, es veu la vulnerabilitat de les seves ànimes. Ai, las! Massa tard per sintonitzar-hi.
