Què és una cita a cegues? En principi, la teleescombraria la situa com una oportunitat de trobar una parella amb qui fer match. Les aplicacions dels telèfons intel·ligents, també. Riu-te’n de la pareja cibernética de’n Miguel Ríos dels anys 80. En realitat, la proposta que ha dissenyat Francesc Cuéllar té trampa. Perquè juga amb l’ambigüitat i l’estranyesa de poder iniciar una relació amb una persona desconeguda, triant sexe i hora de trobada. En certa pat, cada cop que es produeix la foscor d'abans de començar una funció sempre hi ha unes expecatives amb les que jugarà l'autor; sempre hi ha trampa.
La cita a cegues que s’ofereix no té la pulsió sexual que tant tensiona el món més primari, i a la vegada el més consumista. La cita, davant de l’ordinador i amb la família (advertida del joc, aparentment, pervers) acaba sent l’oportunitat de conèixer una persona desconeguda. I de mantenir-hi un diàleg de mitja hora. Una conversa amb un actor/actriu oberta. Com qui fes una cervesa després de la funció. Ara, però, l’actriu ens acull al menjador de casa seva, en pla fix mirant a pantalla i mostrant alguns dels seus tatuatges a les mans i als braços, despreocupadament.
Probablement, els primers minuts d’aproximació conversacional són els més complicats; perquè cal trobar la distància adequada, la temàtica en la que es pugui enfilar una conversa informal i, d’altra banda, amb la possibilitat d’apropar-se a l’infinit que tots dos destigin. D’entrada, la predisposició de l’artista és d’acollir, posar la base de la conversa i deixar que el convidat vagi estirant per allà on li interessi més. El seu repte és ser sincera i escoltar. Potser, si el convidat no pren la iniciativa, interessar-se per ell i per conèixer més de la vida de l’altra pantalla. Hi ha haurà espectadors que necessiten parlar, sentir-se escoltats per trobar-se còmodes; n’hi ha d’altres, que voldran aprofitar per saber del món de l’artista (del seu món real dins de la ficció més brillant de focs artificials). De l'estudies o o treballes tòpic en aquesta trobada cibernètica es tansforma en Parles o escoltes?
Penélope Guerrero és l’actriu que ens rep la videoconferència. A la tarda, ja ens ha donat algunes pistes, amb un llenguatge planer però que, la perversitat del joc, pot donar a interpretacions equívoques. En realitat, la primera aproximació, via mail, és eficaç perquè permet intuir quines fronteres hi ha a la proposta. O, en tot cas, es poden posar. Tallafocs que permeten nedar per la vora i guardar la roba, en tot cas. El títol, La first casi blind date, ja adverteix la diferència. No és una primera cita a cegues; és quasi una primera cita. I en aquest “quasi” hi ha les proteccions que l’espectador i el propi sistema vulguin aplicar. Un servidor va estar xerrant distesament amb l'actriu de Jerez de la Frontera, que porta un any creient-se que es pot viure del seu hobby d'actuar, que tant li van desaconsellar mestres i familia, en acabar el batxillerat. Ella es reivindica actriu i femenina. I amb el dret de ser allò que vulgui ser. Valenta mirada. La mitja hora es fa curta i el comiat quasi frustrant. Sort, Penélope.
