La foscor amenaçadora, esqueixada
violentament pels llamps que semblaven voler envair el cel, li feien,
certament, del millor teló de fons. Les primeres notes, però, van allunyar la
tempesta i ben aviat la negror de la nit va regnar només a l’escenari de
Peralada, on Oriol Broggi encetava la seva primera òpera.
I ho feia des del respecte cap a una
obra de la qual ell mateix en reconeix els riscos –especialment el de la seva
enganyosa simplicitat– i a partir dels conceptes que l’han definit i consolidat
com a director teatral: austeritat escènica, ús de les projeccions, rebuig dels
artificis i de la grandiloqüència, voluntat clarificadora i, per damunt de tot,
donar sempre la prioritat als intèrprets. El segell Broggi hi és present des
del minut zero, en què l’imponent teló vermell que obre i clou l’amplíssim
escenari de l’Auditori Parc del Castell és substituït per les humils cortines
semitransparents que solen formar part de tots els muntatges que estrena a la
Biblioteca de Catalunya. Convertides, gràcies al bon treball videogràfic de F.
Isern, en el bosc on es perd Tamino, al seu damunt hi llisquen les serps que
l’han atemorit. Al seu darrera, unes quantes cadires de fusta, plegables, i un
gran cercle central més enfonsat, on, més endavant s’alçaran les portes del
temple, suggerides a partir d’unes senzilles canyes de bambú i un cert aire
oriental que remet a altres espectacles de l’emblemàtic director.
Als antípodes d’altres propostes més
espectaculars i sovint també més pretensioses de la coneguda òpera, aquesta és
fidel i coherent a la seva cosmogonia escènica. D’aquí el vestuari (Berta
Riera) essencialment d’ordre semàntic, que obvia l’època històrica i
l’estridència cromàtica, o la inclusió d’un nou personatge, interpretat per
Lluís Soler, que integrat dins l’obra ajuda l’espectador en la comprensió de
l’argument.
Mozart va estrena La flauta màgica pocs mesos abans de morir, instigat per l’actor,
empresari, llibretista i amic E. Schikaneder (que, per cert, es va reservar el
paper de Papageno). Plena de connotacions simbòliques, a bastament analitzada
des de tots els vessants possibles (fins i tot des de la psicoanàlisi) que li
han atribuït influencies francmaçones, orientals i mitològiques, és una òpera
popular cantada i amb parts parlades (singspiel)
dividida en dos actes i de caire còmic centrada en el viatge iniciàtic del
príncep Tamino i Pamina, filla de la reina de la Nit, aquí interpretats per L.
Avetisyan i O. Kulchynska, respectivament.
Un ritus d’iniciació cap a la llum que
la il·luminació d’Albert Faura subratlla amb mestria en unes escenes que,
plàsticament, ens remeten a la manera de contrastar la llum, gairebé pictòrica,
de Vittorio Storato, el director de fotografia que, entre d’altres pel·lícules
de culte, va signar l’èpic Novecento
(B. Bertolucci, 1976). Una il·luminació que unida a la riquesa de la
instrumentació mostren amb subtilesa els canvis i estats emocionals dels
personatges i en generen en el públic.
El muntatge, llargament aplaudit, ens
permet gaudir de bons moments com l’ària de Sarastro (en què A. Bauer fa gala
de la seva profunda veu de baix), el quintet del Papageno mut, Tamino i les
tres Dames, el conegudíssim duo de Papageno (sensacional A. Ërod) i Papagena
(vital J. Farrés-Llongueras), l’esplèndida ària de la Reina de la Nit (potent i
acolorida veu de K. Lewek), totes i cadascuna de les intervencions de les tres
excel·lents Dames (A. Constans, M. Gancedo i A. Alàs) i l’efectiva aportació
del Cor de Liceu, dirigit per Conxita Garcia.
Al fossar dels músics, el mestre Joan
Pons i l’Orquestra Simfònica del Gran teatre del Liceu es retroba novament amb
aquesta peça de Mozart. I ho fa amb convicció i convencent.
Amable i detallista, la direcció del
festival va dedicar la funció a un home que va estimar la música, el teatre i
l’òpera, als quals va donar via i veu a través de la crítica i de les pàgines
culturals dels diaris on va treballar, sobretot des d’el Periódico: César López
Rossell. La seva absència en la que havia estat una de les seves
ineludibles cites estivals s'ha fet palesa. Perelada l'ha trobat a faltar. I nosaltres, també.
