Tornem a donar voltes a un dels grans temes del teatre contemporani: la veritat. Una veritat que parteix de la realitat. I quan el teatre es fixa en la realitat en diem teatre social. Una etiqueta massa àmplia. Podríem afinar i dir que és teatre documental. També una etiqueta força àmplia. En aquesta s’hi poden incloure mil propostes de ficció sortides d’un procés documental, d’un treball de camp que acaba donant forma a una proposta escènica on la realitat s’adapta a una ficció. O viceversa. El teatre Verbatim de Jordi Casanovas i molts altres. El teatre documental de La Conquesta del Pol Sud. L’autoficció de Sergio Blanco. El metafake dels Sis Personatges de Juan Carlos Martel. La construcció de la investigació que mostren el duet format per Laida Azkona i Txalo Toloza. Aquestes propostes (i moltes més) transmeten veritat en la mesura en què tot el que expliquen ha sorgit d’un procés d’investigació i la informació trobada es volca directament a l’escenari amb una mínima dramatúrgia. Els dramaturgs, directors, escenògrafs, intèrprets, etc. cada cop busquen amb més ganes explicar la realitat dels nostres carrers (i els de més enllà) amb el màxim verisme possible. I aquest objectiu, en certa manera, també ha estat el de Llàtzer Garcia amb La font de la Pólvora, estrenada al TNC i amb una sola setmana d’exhibició.
Carme Portaceli: canviarem aquesta dinàmica amb els projectes finançats per la Fundació La Caixa i donarem més temps a les companyies?
Llàtzer Garcia, tot i tractar amb material real fruit d’un procés d’investigació, s’aboca més a la ficció i en el procés s’oblida de la fidelitat a la veritat. Recordo la sacsejada que em va fer Els nens desagraïts de la Companyia Arcàdia fa poc més de tres anys a la Beckett. El dramaturg ja es va inspirar en la realitat, la història d’un excompany de classe, per bastir aquest drama dur i sec. També s’ha sumat al format Verbatim amb No m’oblideu mai. I en aquesta nova proposta que forma part d’aquest cicle d’obres dirigides als instituts que Albertí ha engegat amb el patrocini de la Fundació La Caixa i el programa Art for Change, Garcia ha tornat a trepitjar el carrer. En aquest cas, ha visitat un dels barris més pobres de Girona, la seva ciutat: La Font de la Pólvora. Probablement, sense saber massa per on havia de tirar, van anar ell i la Maria Casellas a endinsar-se en aquell gueto format per gitanos, musulmans i portuguesos. Desconec els timings que han tingut, però em jugaria un sopar al Celler de Can Roca que no deuen haver tingut tot el temps que haguessin volgut. Està clar que la pandèmia i els repetits confinaments no han ajudat gens, però em pregunto també si des del TNC no s’hagués pogut donar més temps. Projectes com aquests creixen com més temps d’investigació tens, com més fonts aconsegueixes, com més t’enfonses en la realitat. I pots pensar més la teva proposta dramatúrgica i la posada en escena que aconsegueixi integrar al màxim les veus escoltades.
Clar que això tot són suposicions meves. Potser l’objectiu de Llàtzer Garcia en tot moment era d’agafar els testimonis justos que l’ajudessin a crear la seva història de ficció. Una ficció basada en fets reals. Però una ficció. De fet, ja avisa en missatge a la pantalla que el que allà es representarà són converses reals. Diu que és real, però que és una ficció. Que són les veus del barri, però també és la ploma d’en Llàtzer. I el resultat final és la història d’un periodista a qui li encarreguen des d’un mitjà periodístic (genial analogia amb el personatge de L’Home de poder) un reportatge social. Aquest, buscant entre una carpeta de Records a l’ordinador, rememora una anècdota graciosa (i simptomàticament greu) de la seva adolescència, en què es va trobar dos gitanos que el van voler “convidar” a visitar La Font de la Pólvora. Acaba de trobar el seu “tema social” (les etiquetes, altre cop). Així el que veurem a continuació és el procés d’investigació del periodista acompanyat per una antiga mestra que fa anys que va marxar de La Font. És doncs quan copsem tota la realitat captada en el procés d’investigació d’en Llàtzer i la Maria.
Però com es visualitza la misèria d’aquell barri marginal? A través de la paraula i els conflictes, centrats en la batalla contra els talls de llum d’Endesa. Però també amb una escenografia plena de cadires, sofàs, tauletes, bancs, una rentadora i tres pals d’electricitat. Tant serveix com per representar la plaça Llimoner, com el despatx d’una regidora, com la casa d’una de les famílies gitanes. I entre aquest caos escenogràfic s’hi mouen molt bé els cinc intèrprets: Pau Vinyals, Biel Montoro, Moha Amazian, Cristina Arenas i Esmeralda Colette. Els conflictes que expliquen els diversos testimonis parlen de la identitat de La Font, una identitat ferida i estigmatitzada però que els gitanos defensen amb orgull, dels prejudicis socials de la Girona “mona”, de la manca d’oportunitats del jovent, etc. Sebas, Chelo, el Rata. Noms d’alguns dels dignes habitants d’aquell barri.
El millor de l’obra és que el dramaturg ofereix una mirada justa sobre cadascun dels seus personatges. No hi ha blancs ni negres, tot és gris. Tot està molt fotut i tots en un moment o altre miren pel seu propi interès. El que passa és que l’interès d’uns és la realització personal o el creixement professional, mentre que per altres és la simple supervivència. Una de les millors parts de la funció és quan anem sentint una sèrie de missatges de testimonis que expliquen tot el que no poden fer quan marxa la llum, mentre, a poc a poc, ens quedem pràcticament a les fosques.
Però aquests efectes, aquests trucs dramatúrgics es queden a mig camí quan el seu objectiu és transmetre les sensacions verdaderes que viuen els afectats a la realitat. Així doncs, torno a preguntar, com transmetre la veritat real del que es vol denunciar? Sembla que Llàtzer Garcia no ha trobat actors ni actrius gitanos/es. Potser li ha faltat temps. Però potser hi ha altres maneres de fer que la realitat impregni la ficció. Potser testimonis gravats en vídeo? Potser els hi ha faltat temps per guanyar-se la confiança. Potser, simplement, no ha pogut ser i aquesta és la màxima aproximació real al conflicte que viuen els veïns de La Font de la Pólvora al 2020/21.
Malgrat tot, les essències del teatre de personatges que practica Llàtzer Garcia es mantenen (l’escena entre el Rata i el periodista és marca de la casa) i aconsegueix, un altre cop, parlar de temes que no estan en el primer focus mediàtic. L’obligació dels dramaturgs avui en dia és tenir una mirada ampla sobre el que ens rodeja i no deixar-se seduir sols pels conflictes que omplen els telenotícies.
