Han passat quinze anys des que Julio Manrique portés aquesta obra de Neil LaBute al Teatre Lliure —amb una imponent escultura blanca a l'entrada de l'Espai Lliure—, i l'actual versió que ha traduït i dirigit Marc Rosich. Però, pel que hi exposa el dramaturg nord-americà Neil LaBute (Detroit, Michigan, EUA, 1963) sembla que el temps no hagi passat. Neil LaBute l'havia estrenada el 2001 i, dos anys després, ell mateix en va fer el guió i la direcció de la versió cinematogràfica que aquí es va dir «Per amor a l'art».
A la Sala Versus Glòries no hi ha la imponent escultura blanca que hi havia al Teatre Lliure. Però sí que tot l'utillatge escènic és blanc. Amb la intenció de crear un espai minimalista on l'invisible art exposat, més que veure'l, s'ha d'imaginar.
El quartet d'intèrprets —dues parelles— mantenen el perfil que l'autor els imprimeix d'entrada. I el director Marc Rosich no s'ha deixat temptar pel salt del temps i no ha inclòs, per exemple, mòbils, entre altres coses perquè el guió no li permetria desenvolupar segons quina de les escenes.
Dic això perquè Neil LaBute va estrenar «La forma de les coses» quan el mòbil just existia com el coneixem ara —artefacte sagrat en qualsevol trama actual!— i, en canvi, ell ja en prescindeix, probablement per una opció o una mirada més aviat romàntica, clàssica, sense artilugis que la sofistiquin, al voltant de la relació de parella, o de parelles, vaja.
L'autor Neil Labute ja va sorprendre amb un altre espectacle seu, «Gorda», que es va veure a La Villarroel. Per tant, ni que aquesta obra no sigui el que era «Gorda», sí que és igualment de factura psicològica, però més arriscada encara, més críptica en el fons. Però això no és cap inconvenient perquè, afortunadament, els espectadors fa temps que s'afaiten i tampoc no necessiten sempre píndoles de lectura fàcil.
«La forma de les coses», sota un aparent registre de comèdia urbana, amaga una intel·ligent reflexió sobre el poder de la manipulació personal i el poder de l'art com a recurs d'utilització de tot el que l'envolta.
Un xicot no gaire afortunat físicament, més aviat tímid, amb un pentinat i una jaqueta del temps de la picor, que treballa de vigilant en una sala de museu, fa amistat amb una jove artista escultora, encara estudiant de belles arts, amant de les performances i tancada amb pany i clau en els seus principis ideològics. I, perill!, amb un flascó d'esprai a les mans!
Una antiga amiga del mateix xicot, indecisa, ingènua i enamoradissa, és a punt de casar-se per la via clàssica amb un un altre xicot, amic de sempre d'ell, amb aspecte de pinxo, adaptat més o menys al dia, allunyat dels tòpics intel·lectuals i sembla que no gaire afectuós.
L'encreuament entre els quatre personatges es fa evident des del primer moment. I l'obra, feta de diàlegs curts i esgarrinxades sense compassió, amb excepció de la declaració de principis que fa al final l'artista, enganxa els espectadors des de les primeres rèpliques i contrarèpliques que són en mans d'Evelyn, la jove artista (Laura Porta) i Adam, el jove tímid (Francesc Marginet) a qui s'afegeixen la jove Jenny (Rafaela Rivas) i el pinxo Phillip (Jordi Andújar). Tots quatre, fosos amb els espectadors, ja s'han deixat veure per la pista com si fossin quatre més acabats d'arribar.
Cal admetre que el títol adaptat de la versió cinematogràfica que esmentava abans, «Per amor a l'art», no pot ser més encertat. En el muntatge teatral, fa quinze anys i ara, s'ha volgut mantenir el títol original, «La forma de les coses». I si bé el títol no fa la cosa, sí que cal admetre que tot el que hi passa hi passa, en definitiva, precisament per això, per amor a l'art.
Són els espectadors a qui toca decidir què és més prioritari en aquest món de mones: aconseguir l'objectiu artístic que, a partir de la transformació personal i la utilització sense escrúpols de l'individu pot transformar el món, o mantenir inalterable l'esperit conservador que opta per la immobilitat sense sortida. «La forma de les coses», al cap i la fi, sempre és del color del vidre amb el qual es mira. (...)
