“El món de Neil LaBute és un camp de batalla, una carnisseria entre sexes. Els homes i les dones desconfien els uns dels altres, es planifiquen per humiliar-se els uns als altres, s’inspiren a les profunditats terribles de la crueltat”. Això ho va dir el mític i ja desaparegut crític de cinema Roger Ebert fa a la vora vint-i-un anys, quan es va estrenar l’excel·lent versió cinematogràfica d’aquesta mateixa obra, dirigida alhora pel seu mateix autor, Neil LaBute, i protagonitzada pels mateixos intèrprets que havien protagonitzat l’estrena mundial del text a l’emblemàtic teatre Almeida de Londres. . Per aquella època, Neil LaBute era encara vist com un dels més notables representants d’una nova dramatúrgia nord-americana en la qual havia vingut a aterrar amb força el 1992 amb l’estrena de “In the Company of Men”, el seu primer gran triomf teatral. Cinc anys després, també va ser ell qui , deixant ja clar el seu interès per compaginar els escenaris amb la pantalla, va debutar al cinema tot dirigint una no menys notable adaptació d’aquell primer gran èxit que va contribuir força a que el seu nom traspassés les fronteres anglosaxones, i les seves obres comencessin a representar-se als escenaris internacionals. L’any 2001, Marcos Ordoñez deia a “El País” que “Neil Labute és un dramaturg americà que donarà molt a parlar . De fet, ja ho està fent: es tracta d’un dels més reconeguts “enfants terribles” de l’Off Broadway i del cinema independent , capaç d’aconseguir quelcom tan difícil per a un jove autor nord-americà com ara ho és estrenar dues temporades seguides a l’Almeida, el teatre més prestigiós de Londres”. I certament, per aquella època LaBute també va començar a donarmolt a parlar als nostres escenaris.
Us heu fixat en l’expressió “enfant terrible” que feia servir Ordoñez,, cinc anys abans de l’estrena de “Gorda” a La Villarroel, i set anys abans que “The Shap of Things” triomfés al Teatre Lliure de la mà de Julio Manrique? Doncs l’expressió, encara es queda curta. I és que des d’aquell primer èxit, “En companyia d’homes” , que al seu temps ja va despertat polèmica, i que avui en dia, en aquests temps actuals infinitament més “woke” , probablement cap teatre tindria la gosadia de programar, ja va quedar clar que LaBute no era solament un autor amb gran talent, sinó també un autor força incòmode. Tant, que aquest antic mormó que va saber també treure de polleguera els mormons amb algunes de les seves punyents primeres obres , s’ha sentit a dir tot sovint que és el més misogin i més misantrop de tots els autors nord-americans contemporanis. De fet, l’esclat del moviment metoo va acabar suposant-li que el prestigiós MCC Theater de Nova York amb el qual portava molts anys col·laborant decidís prescindir dels seus serveis el 2018. I de fet també, la seva més recent obra teatral (“The Answer to Everything”, estrenada a Alemanya el 2019, i protagonitzada per tres dones que planegen venjar-se dels seus respectius homes) i alguna de les seves més recents pel·lícules (com ara la molt fallida “Out of the Blue”, un film noir d’inspiració clàssica construït al voltant de l’arquetip de la Femme Fatale ) han sigut vistes com contundents reafirmacions d’aquesta misogínia i aquesta misantropia que se li atribueix des de sempre, però que ara provoca respostes més airades que mai.
I malgrat tot, i tornant al principi, passar-li revista a la seva obra dramàtica i a la seva filmografia ( una filmografia que, certament, ha anat perdent qualitat amb els anys; aquest és un altre tema) , significa trobar-se cara a cara de forma molt afinada amb aquella crueltat compartida sovint pels dos sexes de la qual parlava Roger Ebert, i que tant costa assumir com un dels trets congènits de la humanitat : potser si ho féssim , si assumíssim la facilitat amb la qual aquest gen pot ensenyar el nas en qualsevol de nosaltres i en qualsevol moment , enlloc de negar per norma la seva existència, ens aniria millor a tots plegats. I malgrat tot també, retrobar-se amb una peça com ara aquesta (sens dubte, una de les millors de l’autor) que ara recupera el Versus Glòries de la mà d’un excel·lent muntatge signat per Marc Rosich, significa alhora retrobar-se amb un text que vesa talent i vesa perspicàcia i vesa capacitat per originar intensos debats i vesa ritme escènic recolzat en uns diàlegs sempre brillants, enginyosos , àgils i punyents. Uns diàlegs que, per cert, el molt notable quartet que protagonitza aquest muntatge aconsegueix que llueixin amb tot el seu humor, tota la seva malicia, i tota la capacitat de desolació que contenen, malgrat ser capaços també de provocar-nos un grapat de somriures i alguna que altre cruel rialla.
Desvetllar quelcom de la mecànica argumental cap on es va i ens va dirigint l’espectacle mentre escoltem totes les versions del fantàstic tema d’Oasis “Wanderwall” que Rosich ha estat capaç de recuperar, estaria fora de lloc. Però si cal apuntar que LaBute té l’habilitat d’iniciar la seva obra gairebé com si fos una comèdia amb possibilitats de convertir-se en una comèdia romàntica situada en el context de l’art contemporani amb ganes de trencar esquemes ... i fa que ben aviat tot plegat derivi cap a una altra cosa ben diferent: és el que té , la forma de les coses que pot anar variant molt segons la perspectiva des de la qual es contempla aquesta forma. Es pot situar la creació artística per damunt d’allò que acostumem a qualificar com l’ètica imprescindible que ha d’existir en tota relació humana? Cal posar-li a l’art línies vermelles? D’altra banda, què dimonis és l’art? Si algú et diu que el que estàs fent no és art, això farà que t’ensorris en la misèria, o que, per contra, reafirmis encara més la genialitat i originalitat del que estàs fent? Si la persona que diu estimar-te et vol canviar de cap a peus, això vol dir que has de agrair-li el seu esforç per millorar-te o que has d’arribar a la conclusió que només busca fer de pigmalió i modelar-te al seu gust? Fins a quin punt ( i aquest, per cert, és un tema omnipresent a les obres i el cinema de LaBute) la imatge que projectem ens defineix com a persones ? Fins a quin punt ens fa por que aquesta imatge ens devaluï de cara al nostre entorn en particular i a la societat en general, i fins a quin punt ens aterra que les nostres eleccions , ja siguin estètiques o emocionals o sentimentals, siguin vistes pels altres com a eleccions fallides? Doncs podeu tenir la seguretat que, un poc entreu a la galeria d’art en la qual té lloc la primera de les contundents breus escenes en les quals es distribueix l’obra, alguna o moltes d’aquestes preguntes us vindran al cap al bell mig de la cruel diversió. I, sense entrar en detalls, quan arribi el final de l’espectacle, us podreu preguntar alhora fins a quin punt un sol moment de veritat xiuxiuejat a cau d’orella, pot o no pot canviar la forma de veure les coses , i el concepte del que és o no és veritat.
