La guerra dels mons

informació obra


Companyia:
Atresbandes
Sinopsi:

La companyia Atresbandes, formada per Mònica Almirall Batet, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia Garrell, llança una nova mirada a aquest clàssic de ciència ficció sobre la invasió extraterrestre de la Terra. La seva proposta recupera la mirada mediambiental que recull ja la novel·la de H. G. Wells de 1898, en defensa del sentit d’ecosistema biològic del planeta.

Espectacle presencial el 13/12 a l'Espai Lliure i en directe al Lliure Online. Després d'aquesta data quedarà enregistrat fins al final de la temporada.

Crítica: La guerra dels mons

04/03/2023

D'aquí a cent anys tots gremlins

per Andreu Sotorra

La companyia Atresbandes, resident aquesta temporada del Teatre Lliure, va experimentar l'any passat una versió sonora radiofònica de «La guerra dels mons», basada en l'obra d'H.G.Wells escrita el 1898. L'any 1938, un any abans de la Segona Guerra Mundial, el guionista, actor, director i radiofonista Orson Welles, va portar a les ones hertzianes un guió sobre una presumpta invasió extraterrestre que va provocar un fort impacte de credibilitat entre els oients dels Estats Units, segurament que més del que el mateix Welles es podia imaginar. Una premonició de les “fake news” actuals, però amb talent i obrint camins sobre el poder de la ficció.

La companyia Atresbandes no pretén, em sembla, que ningú surti esverat i corrent per cames de l'Espai Lliure de Montjuïc, on ara ha recuperat la versió sonora en clau presencial, però amb l'atractiu que mostra els secrets de cadascun dels sons, de cada efecte de so, de cada artilugi que utilitza per aconseguir la sensació immersiva inspirada en els diferents 27 capítols de la novel·la d'H. G. Wells.

Contràriament al que podria semblar, els intèrprets i manipuladors tècnics no fan ús de la paraula sinó en fugaces intervencions i gairebé sisplau per força. El protagonista, doncs, és el so absolut. I per aconseguir que la recepció sigui nítida, aïllada de qualsevol altre so extemporani, equipa cadascun dels espectadors amb uns auriculars de considerables dimensions, amb unes orelleres connectades, per WiFi o Bluetooth, vermell encès que formen part de l'ambientacio escenogràfica en aquesta versió presencial creant un núvol estès a la platea de l'Espai Lliure, a tres bandes, precisament, com el nom de la companyia.

Mentrestant, en tres quarts d'hora, la versió lliure, molt lliure, de «La guerra dels mons» pren cos i vida amb tota mena d'artefactes i la tècnica Foley del cinema: un molinet de cafè, una cuina elèctrica, una paella, un paraigua que fa d'ocellot, branques esqueixades, unes fustes esmicolades, bolígrafs trencats, rajoles esmicolades, capses de cartró, tubs de goma, enregistraments mòbils, trepitjades a terra, gàrgares amb aigua, l'ajut de les taules de so i les possibilitats digitals.

La companyia Atresbandes s'acosta a l'engany que va aconseguir Orson Welles però no a través de la paraula sinó a través de l'estímul del so. Ha plogut molt des del 1938 d'Orson Welles i ara només és possible crear una ficció que explori el rerefons del mateix engany: darrere de la imaginació que provoca la fusió dels sons convertits en una trama, hi ha tota una sèrie d'artilugis impensables que en són els provocadors.

El món, per molt que giri, com canta Jimmy Fontana, no és el que era ni és ara el que serà en un futur. L'amenaça no ve de l'altra banda dels éssers catalogats ingènuament d'OVNIS sinó que ve de la mateixa capa de la Terra i dels humanoides, uns altres OVNIS, que la trepitgen sense adonar-se potser de la multitud de sons o, si voleu, de la multitud de degradacions climàtiques o bèl·liques amb que dilapiden els recursos del planeta.

Ja ho deien els avantpassats: d'aquí a cent anys, tots calbs. O el que seria el mateix, si fem cas de l'esplanada escenogràfica de la platea de «La guerra dels mons» sonora farcida de pilots vermells de les orelleres dels auriculars: d'aquí a cent anys, tots gremlins. (...)