Infanticida

Teatre | Òpera

informació obra



Autor:
Víctor Català (Caterina Albert)
Composició musical:
Clara Peya
Dramatúrgia:
Marc Rosich
Direcció:
Marc Angelet
Intèrprets:
Neus Pàmies
Escenografia:
Laura Clos 'Closca'
Vestuari:
Marta Rafa
Assesor de moviment:
Maria Salarich
So:
Gerard Marsal
Músics:
Gerard Marsal
Sinopsi:

INFANTICIDA és un crit d’una dona, la Nela, que intenta trobar una escletxa de llum en un món fosc i desolador. Una dona valenta i apassionada que s’enfronta a tot allò que l’envolta per l’anhel de llibertat, pel desig de trobar una manera de fer i viure pròpia. Per la necessitat de l’amor, del plaer i d’escapar del context opressor on es troba immersa.

INFANTICIDA és un crit en forma de cançó. És una necessitat de trobar en la música una visió dels fets contemporània, nova, fragmentada; però sobretot d’apropar-se, a partir de la música, al món sensorial, emotiu i oníric d’una dona que acaba de cometre un crim.

El monòleg dóna veu a una dona, l’autora de la qual va haver de silenciar la seva pròpia per poder ser lliure com a artista. La Infanticida no va estrenar-se fins seixanta anys després de la seva escriptura, perquè era un text incòmode, perquè qüestionava uns dogmes preestablerts sobre la funció de la dona en la societat; Caterina Albert va trencar amb un mite irreductible fins al moment: l’instint maternal.

Donar-li veu avui és més necessari que mai.

Avui que ens adonem que els clixés femenins i de feminitat segueixen sent vigents i que la condició femenina comporta encara moltes limitacions.

Avui que seguim vivint en una societat repressora i castradora de les llibertats més bàsiques.

Donar-li veu avui, ens sembla un deure.

Crítica: Infanticida

18/03/2021

Què fem amb els nostres clàssics?

per Josep Maria Viaplana

Vist el divendres, 12 de març de 2021 al Teatre de Lloret de Mar

Una persona amb criteri (de fet el necessita per a la seva feina) em va dir després de la funció de Lloret que havia vist aquest espectacle a la Sala Atrium de Barcelona i la va meravellar. Es veu que a la sala hi havia un so 'envoltant' que et submergia literalment dins del drama que la protagonista de la obra intentava fer-nos arribar.

La infanticida de Caterina Albert és un dels més reeixits i potents monòlegs teatrals de la llengua catalana, en tocar un tema que, dissortadament, no ha passat gens de moda des de que es va escriure. Una noia es veu amb un noi d'amagat dels seus pares, es queda embarassada i ho oculta, fins que té el nen i es veu obligada, davant les circumstàncies, a prendre una decisió que la durà a la presó i li malmetrà la vida i la consciència.

És un monòleg que, interpretat a la manera clàssica, pot durar uns 15 minuts. I és perfecte i no necessita que l'estirin, posin efectes lluminosos (galàctics, diria jo) i sonors (sorolls, més que res) que impedeixen una lectura acurada de l'obra per part de l'espectador. Jo havia llegit fa uns anys i també vist representat aquest prodigiós monòleg. No necessita més que ser ben dit, ben interpretat per una bona actriu (en aquest cas, res a dir de la intèrpret, Neus Pàmies, que fa allò que li haurà dit la direcció, i ho fa prou bé) però al menys en aquesta funció, no s'entenia gaire res del que li passava a la protagonista de la història.

La persona que m'acompanyava, que és mestra, però no coneixia el monòleg, va sortir pensant que qui l'havia deixat prenyada era el pare.

I jo amb prou feines vaig reconèixer un text que sempre m'ha semblat de primera.

Si realment el tema del so va ser-ne el culpable, potser que no depenguem tant de la tecnologia a l'hora de fer teatre. Jo, però, no ho crec en absolut, crec que el plantejament dramatúrgic és totalment innecessari per a ressaltar i fer encara més corprenedor el que ja ho és de per sí.