A vegades, la incorporació en un repartiment d'un actor o una actriu determinats eclipsa el contingut de l'obra. Això és el que li passa en part en aquesta versió teatral de «La isla del Aire», que parteix de la primera part novel·lística de la trilogia «El tiempo que nos une» de l'escriptor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967).
No hi ha dubte que la presència de l'actriu Núria Espert en una obra al Teatre Romea, on va començar encara adolescent i hi torna una altra vegada en plena forma a la ratlla dels 88 anys—, és de les que eclipsen l'obra. I l'obra, malgrat tot, hi és. Davant d'uns majestuosos cingles de rocam que val la pena de suggerir a l'autor Jordi Galceran i la companyia de «FitzRoy», del Teatre Borràs, que si els en falten per a la seva cordada d'escalada les demanin en prèstec al Teatre Romea.
No és casualitat que la majestuosa i a la vegada tenebrosa escenografia de «La isla del Aire» em porti a «FitzRoy» perquè si allà hi ha quatre dones amb els seus conflictes interiors, aquí n'hi ha cinc que no es queden enrere en portar una motxilla carregada del llast de tota una vida, des de la més gran, l'àvia, a les dues filles, les mares, i les dues nétes, les més joves.
Darrere de l'obra «La isla del Aire», que agafa el nom evidentment de l'illot deshabitat que hi ha al sud-est de l'illa de Menorca, pertanyent a Sant Lluís —característic també pel far que l'habita, a banda d'un petit habitatge, un estable i un magatzem—, hi ha els records del passat, el record tràgic de la pèrdua al mar després, de sortir a navegar, de la tercera néta de la família matraircal —personatge absent que, com tots els personatges absents, és el pistó que encèn la trama— i hi ha la presència fantasmagòrica dels homes que, un a un, han burxat com si fossin un filaberquí cadascuna de les cinc dones de «La isla del Aire».
La història no amaga gaires sorpreses argumentals. Una de les nétes (Miranda Gas), que vol ser escriptora, veu com està perdent la seva parella. L'altra néta (Candela Serrat) acaba de trencar amb la seva parella perquè ha descobert que l'amor no té fronteres de gènere. Una de les filles (Teresa Vallicrosa) aguanta la seva etapa accidentada amb crosses a punt de deixar el marit de tota la vida i pensant en l'amor argentí que va perdre. I l'altra filla (Vicky Peña) porta el pes d'un mal matrimoni, la càrrega de la pèrdua d'una de les filles i l'opressió que l'àvia (Núria Espert) ha exercit i encara exerceix sobre totes elles, a pesar que als 90 anys s'ha d'ajudar amb cadira de rodes, amb bastó, amb abric de pell de visó per anar a l'illa i amb bolquers per tornar als esfínters de la infància però amb la llengua com un esmolet.
«La isla del Aire» té el ganxo de posar sobre l'escenari un pòquer d'actrius, des de la més veterana a la més jove. Núria Espert hi reflecteix la seva murrieria de vella rondinaire amb una interpretació emblemàtica; Vicky Peña i Teresa Vallicrosa estan en el seu moment quan la trama els permet els seus minimonòlegs en solitari; Miranda Gas manté el seu paper de desmenjada, enganxada permanentment al Mac dels seus somnis; i Candela Serrat —el pare era a la platea per aplaudir la filla i ja se sap de qui parlem— dispara una de les intervencions més agraïdes de la representació quan es rebel·la sobre la seva situació i l'opressió familiar.
El director Mario Gas ha optat per una posada en escena que es mou entre les tenebres de la primera part —el rocam simbolitza l'ofec de l'opressió matriarcal— i la lluminositat, quan es trepitja el refugi de l'illa menorquina. Hi ha unes imatges que reflecteixen els rostres de cadascuna de les protagonistes que es projecten sobre el mateix rocam, una projecció que enforteix encara el matís tenebrós de la tragèdia de fons. La música original d'Orestes Gas acompanya el relat i té el seu màxim exponent amb el cant del cor al qual es van afegint les cinc protagonistes en una mena de ressò de tragèdia grega. Al final, la deessa és Núria Espert, tot un far que encara il·lumina el teatre per a moltes generacions. (...)
